Born to be wild 

Hi havia aquell anunci del Dennis Hopper. El Monzó en va fer un article fa anys i el Guillamón ho recorda en el llibre-entrevista amb el Sergi Pàmies i el Quim. Estava segur d’haver-lo vist, però recordava millor el pla-seqüència de la mítica chopper que no pas el cotxe que anunciaven i el va haver de buscar a Google. Tants anys a la publi t’haurien d’haver ensenyat que, si recordes l’anunci, però no la marca, per més creatiu i trencador que sigui, per més que sedueixi la teva ànima rebel, no és un bon anunci. Un bon anunci ha de vendre el producte del teu client, no ha de guanyar lleons de Cannes, això és una altra cosa. 

            Què dius, ara? Però que no volíem fer el maig francès? La imaginació al poder, sous les pavés, la plage! Què se n’ha fet del talent que hi havia a la publicitat? Ara no em surtis amb les consignes burgeses que demonitzaves a la facultat, aquells matins a la gespa a tocar de la Diagonal, amb la jaqueta verda de marine —Good morning, Vietnam!— i, sota el braç, mig embolicat amb El País, El libro rojo de Mao que no t’havia vist obrir mai. No, què dius, sí que el llegia, no em miris amb aquesta cara, que tots hem estat progres, t’agradi o no, és el que vam viure, el que vàrem compartir tota una generació. Què ens ha passat després? Bé, a tothom li agraden els Porsche i dinar al Bulli i llavors sabíem fer anuncis bons i també venien, ves, encara érem rebels, no? No, no, jo no parlava d’això, parlava de l’anunci del Hopper i la Harley i el desert de la 66, A horse with no name i dels somnis. No, els somnis perduts no. Els altres, els somnis de quan dorms. 

            Ja feia temps que, quan es disposava a dormir després d’una bona estona de lectura, quan ja tothom havia deixat de piular —calla, que l'@ares_lisbeth encara ha dit no sé què—, li venia al cap una idea inquietant. Pensava si passaria aquella nit, si es tornaria a despertar. No el pertorbava la mort, sinó el fet de no poder viure, quina paradoxa, l’instant final. Però si tampoc no en podràs fer res, no el podràs descriure, escriure, compartir-lo. És igual, el vull viure, va, no fotem, es deia a si mateix tot just quan s’adormia. Havia passat temporades d’insomnis persistents, no en fem un drama, però, que sempre he estat ocell de nit. T’agrada escriure de nit, oi?, tot és més exagerat i més dramàtic, sí. Però ara sí que dormia. Tard. Però dormia i dormia bé. Després es despertava, bé encara soc aquí. Ja feia temps que no recordava haver somiat. Els somnis de la son, vull dir, és clar, perquè qui no somia despert és que viu adormit —au va, que això ho has tret de Twitter—. No és que no recordés què havia somiat, és que no recordava si havia somiat o no. Impossible, sempre somiem, potser no ho aconsegueixes portar a la consciència, potser perquè et protegeixes de l’inconscient, potser sí, potser. Sí, és clar, també havíem estat fascinats per Freud fins que vam arribar primer als optalidons de les nostres mares, a les dexedrines i després al prozac i als valiums. Diazepam, ets un antic! Però aquesta és una altra història i, mira, alguns encara la podem explicar i molts s’hi van quedar penjats. Bé, ara no em retrauràs que siguem supervivents de tot allò, eh, parlàvem de somnis, dels somnis del dormir, dels que recordem, els altres no els sabrem mai i potser són els que ens agradaria recordar, o potser viure, potser sí, potser. És molt diferent si et despertes sol, molt diferent. De tant en tant li agradava dormir amb ella, sobretot per despertar-se amb ella. És clar, el sexe. És clar, Viagra. És clar. Amb ella. 

            El somni. El malson. Per què els somnis no tenen música? Hi aniria bé Led Zeppelin, ah, sí, Stairway to heaven?, no, home, no, què dius, pensava en Black dog, no estic d’acord, jo hi posaria Pink Floyd, massa obvi, Comfortably numb, però és clar, el solo del Gilmour, el segon?, el segon!, potser sí, i la Intro de Sweet Jane?, wow!, d’acord, te la compro, Lou Reed és la veu del malson i els guitarres eren els de l’Alice Cooper, doncs encara més malson, no?, sí, ja m’està bé, falta la Nico, sí, és cert, amb aquell vestit transparent, no, no, no era un somni eròtic, si hi posem la Nico em despertaré amb una erecció i el somni s’haurà acabat abans que no te l’expliqui, et fas pregar, prego, digues, explica, l’oblidaràs si et despertes, saps?, i no sabràs si havies somiat, no és que oblidis el què somies, és que no pots saber si has somiat o no, calla, em despertaràs, no ho veus?, amb una erecció, dius?, doncs mira, ja m’està bé, per variar una mica, no, no, dorm, va, continua dormint, vull saber què somies, amb música, sí, potser Miles, al capdavall, o una cosa ben obsessiva del Mike Oldfield, no sé, a l’anunci també hi ha la cançó aquella dels Steppenwolf?, sí, Born to be wild, aquesta, sí! 

            És una bestiesa, saps? No sé quina forma té, no sé si hi ha humans, no sé quant dura, no sé en quina llengua, és una idea tan abstracta que no sé quina forma hi pot haver d’explicar-ho, potser ho hauries de somiar amb mi, com ara, vols dir, sí, exacte, com ara. Va, que adormireu les ovelles, els lectors fa massa estona que somien que somieu. Va fer aquell exhalar que sembla que es trenqui a mig sortir, que concentra el gest d’un ensurt que et trasbalsa, però el cos no es pot defensar amb aquell bot que encara esdevé més ensurt perquè el tens abandonat. Com l’últim alè de la vida que ja és el primer de la mort, tot queda en aquell trànsit, l’esclat còsmic d’un instant que enlluerna en mig de dues eternitats de no res, el big bang —theory?—, el pic d’un orgasme —sí, theory—, el millor resum de la vida, la petite mort que mai no és petita, hòstia. I ara dormia i tornava a respirar com si res no hagués passat, potser els ulls giraven rere les parpelles amb aquella violència, fase REM, Loosing my religion. Jo sí que sé què somia, torna a ser el malson de sempre, de fet, el tercer malson recurrent de la seva vida. Jo els conec tots, és clar, soc la Veu omniscient, la que tot ho sap, el que passa i el que passarà, el que pensen tots els personatges, què faran, què pensen, què va passar abans i com s’acabarà. No, tu no ho saps, potser l’autor tampoc. I el personatge? Quin, el que dorm? Sí, el que dorm. O ets tu mateix? No, no ho soc. No, no ho sap, ho oblidarà un altre cop, no, no és això, és que no sabrà si ha somiat o no. Només ho sé jo, l’autor tampoc no ho sap, no, ara és aquell moment que el relat va sol, només cal que el deixis avançar, triarà un camí o un altre, però això només ho sé jo. Jo. La Veu. Ho sé tot. Tot. Et fa por? Ostres, sí, una mica, ara no sé si em despertaràs, ja saps, sempre m’adormo pensant que quina ràbia morir quan dorms, perdre’m el moment precís, l’instant que ets conscient que ja no hi ets, només un instant trepitjat, robat a la mort, no me’l prenguis, és el poder de la Veu, ja ho saps, ho puc tot, però no em facis mal, no, no te’n faré, has de trobar una sortida, l’autor no sap on vas, et deixa que facis camí i així, potser ara també hem perdut el lector. 

               De fet, no era un somni, era un monstre sense forma, una massa llefiscosa i inert de llot que es movia, palpitava, s’expandia i tornava sobre si mateixa, plastilina, blandiblú, l’abstracció d’un no res, un proto-pensament, angoixa engendrada sense sexe ni gènere, sense cap ni peus, el convenciment del gran dubte, sí, era això, no s’ho treia del cap, morir-se és això, una consciència eterna que només repeteix l’últim instant de la vida, eterna, no infinita, perquè sempre comença, però mai no acaba. Somiava un accident. La 66, el Denis Hopper, la moto i el mite, i es tornava a repetir, la 66, el Denis Hopper, la moto, el mite, i un altre cop i un altre i un altre, la nàusea, Sísif, i ella, ah, sí?, així jo també hi soc, doncs gràcies, l’últim lloc on volia ser era aquí, al teu malson recurrent, a mi, això, no m’interessa, no volies saber-ho?, sí, és clar, però no em calia ser-hi, ara estic atrapada, com aquells desconeguts que apareixen a les fotos random i ningú no sap qui són, ells no saben que són presoners a la foto d’un estrany i ara jo sí, no ho volia saber, tampoc, no volia, no en podré sortir jo sola, ni Photoshop ni InDesign ni tota la suite d’Adobe, no ho volia saber, no hi volia estar, al teu malson, no és el meu, saps? Els somnis de tothom són com pel·lícules, però és clar, els d’ell havien de ser idees, abstraccions, no n’hi havia prou de somiar un accident, havien de ser tots els accidents, els perquès de tots els accidents, els perquè no de tots els accidents. Però sense accident. Només la Harley, el Hopper, ella, la 66, el desert, i ja sabia que anava cap a l’accident que mai no arribava, però hi era, per repetir-se tota una eternitat, l’últim instant de vida que torna i torna i torna. 

               Va semblar que es despertava. Primera idea, soc viu, perfecte. Avui sí que recordo el malson, sí, és el de sempre. Ella no hi era. No hi havia estat mai? No ho sé, m’agrada dormir sol, però m’agrada despertar abraçat a un cos calent, quan dorm és més amable, no vull dir que no ho sigui desperta, veus?, no puc dormir, malparles de mi, però si no hi eres!, cert, aixeca’t, va, les mandres les farem junts, demà?, no ho sé, vols que em quedi?, ja ho veurem, he d’escriure, escriu-me a mi, sí, és clar, només t’escric a tu, saps? Va decidir que era dimarts, quin dia tan fastigós, però ara no explicarem tots els rituals del matí, cadascú se sap les seves misèries. Entraria una descripció de cafès, de rentadores, de moments sòrdids i servituds de cos ferit, però ja he posat el punt de gir que anuncia el desenllaç. El conflicte s’ha de resoldre. O deixar que el resolguis tu, lector. Seria una putada, ara no saps per on vaig. Però no l’havies despertat? Sí, és clar, aquest és el punt de gir. Es desperta i ja està? No, és clar que no. Ara el farem sortir al carrer. Va vinga, últim punt i a part. 

               Havia plogut. Va sortir i de seguida va sentir fred. Aquell fred. Molt fred. Molt. Va pujar al cotxe, de quina marca era el de l’anunci, ja ho has tornat a oblidar? Potser al final, ara que hi arribem, al final, potser al capdavall sí que era un mal anunci, ara el recordava, com sempre, però no recordava el cotxe, el model, la marca. Contacte. Cinturó. Llums. Música, ostres, Born to be wild, que bé. Va ajustar el retrovisor i ho va veure, conscient que no era el primer cop ni tampoc l’últim. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident. El Denis Hopper, la moto, la 66, un accident...