El corriol s’esmuny entre la vinya vella i el barranc que cau a la riera, protegit per alzines i oliveres i curull de romaní. Més avall, el sotabosc ha envaït tota la llera i, si hi hagués una bona barrumbada, faria de dic amb el ciment de totes les deixalles que l’aigua fa tossudament visibles. A l’altra banda, el polígon contrasta les naus impersonals i encara sembla afegir més calor i, entremig, la via del carrilet que en alguna època oblidada havia estat amable, marca els límits del temps. El sol no ha arribat a ponent, però la lluna, encara blanca, transparent i gairebé plena, penja gràcil sobre la vinya nova, allà al davant. Els brots de monestrell ja treuen el nas dels tubs que han fet de tutor i incubadora, però, és clar, no hi seran per la verema, encara voldran créixer un parell d’estius. 

            Una mica més enllà, aquell camp que enguany no ha produït ja ha estat llaurat pel broc gros i la terra, alleujada, airejada, s’ha fet terrossos d’una mida que no et deixa seguir. Per la vorera es pot rodejar una part i agafar la drecera que puja, gairebé tornant enrere, fins a la creu de terme que assenyala el camí del cementiri. La lluna ha quedat a l’esquena, tot just ara que acabava de decidir vestir-se d’or vell. Tres dones passegen gossos que ensumen l’aire encara llunyà i semblen dubtar abans de seguir en sentit oposat. Hi ha dies que costa més agafar el camí de tornada.