Es va despertar amb la sensació d’haver dormit massa. El telèfon no tenia bateria. El despertador parpellejava a les zero hores, com quan se n’anava la llum. Va sospirar, pensant que no tenia clar quin dia era. Va obrir la finestra. 

El sol va entrar violentament, fent-li tancar els ulls. Semblava més fort que mai, sense filtres. Enlluernat, es va fixar en la filera de cases del davant: totes amb les persianes abaixades. El niu d’orenetes era buit i no es veien volar per enlloc. Dalt del turó, la fàbrica de dolços no feia fum ni se sentia l’olor embafadora del sucre. Un tren, buit, estava aturat al semàfor de l’estació. El cel era més blau, més fosc, més profund i més alt que mai, sense que un sol núvol en trenqués l’aparença de llenç inert. 

Va encendre el televisor: no emetia cap senyal, només un ball de píxels hipnòtics sobre l’opacitat de cap so. Es despullà i es ficà a la dutxa. Aigua freda. Agafà el raspallet de les dents, però la pasta s’havia assecat al tub. Aixecà els ulls cap al mirall i s’endugué un bon ensurt: la barba li havia crescut tant que no es va reconèixer, prim i pelut com es veia. Capficat, va sortir de casa. El cotxe tenia un dit de pols i li va costar de posar en marxa. Conduí d’esma, i no va ser fins a agafar l’autovia que no se’n va adonar: ni un sol cotxe. Enlloc. Alguns de parats al voral. 

Tot d’una va recordar. Féu mitja volta i se’n tornà al llit. 

 

©Josep Amorós i Masachs, 12 de març de 2020