Un dels llibres d'aquest estiu és L'Illa dels Tresors. Quinze relats de quinze autors que parlen de biblioteques, potser el món més literari entre tots els mons possibles. Si vas a la teva, potser encara te'l regalaran.

Jo he volgut afegir el meu relat bibliotecari. El Plaer de Llegir serà en el pròxim llibre, Ballaré sobre la meva tomba, però a l'Aixeta ja el poden llegir les subscriptores.

Aquest relat ha rebut un accèssit, premi especial a la innovació Nuei Cosmetics, a la segona edició del Concurs Fora de Norma de Literatura Eròtica, segons decissió del Jurat del primer de maig de 2020, i apareix en el llibre Recull de relats eròtics Fora de Norma 2020 editat per Amazon en formats paper i digital.


El Plaer de Llegir

 “If you only read the books that everyone else is reading, you can only think what everyone else is thinking.” 

 Haruki Murakami

 

M’ha arribat un avís de la biblioteca. Ja tenen el llibre que vull llegir fa dies. 

 «L’informem que ja té a disposició La Mort del Comanador, que podrà recollir en el decurs dels cinc dies vinents que li mantindrem la reserva». 

 Cinc dies! Hi aniré avui mateix, Murakami és un esdeveniment que no en pot esperar ni un, de dia. 

 Després de dinar s’ha posat a ploure i m’ha enxampat a mig camí. En entrar a la biblioteca, la jaqueta era xopa. Després de fregar amb força les soles de les sabates a l’estora de coco, procuro desempallegar-me’n sense fer mullader i la deixo en un penjador on ja n’hi ha un parell. Des del taulell, la Letícia em somriu. 

 —T’has mullat? 

 —Ja ho veus, com un ànec.  —Li torno el somriure, fa temps que tenim bon rotllo—. Però en Murakami no té espera. 

 —Aquest matí han tornat els dos volums de l’última novel·la. 

 —Sí, ja m’ha arribat l’avís, els tenia reservats. 

 —Doncs els trobaràs a les prestatgeries de narrativa en català, ja saps on són. 

 Me’n vaig cap al fons i de seguida trobo la filera de la lletra “M”. Moliner, Monzó... Murakami! Ben alineades, les seves millors novel·les: L’amant perillosa, Tòquio Blues, After Dark, Balla balla balla, 1Q84, però ni rastre de La Mort del Comanador. Ja m’ha passat altres vegades i, abans de dir res, en trec un parell del seu lloc i miro que no hi hagi cap llibre amagat al darrere. En trobo un: Kafka a la platja. Torno a la recepció. 

 —Leti, vols dir que els has posat a lloc? 

 —Crec que sí. —Clica a l’ordinador i consulta la pantalla—. Sí, han de ser al seu lloc. 

S’aixeca i se’n va cap al passadís de la “M”. La segueixo. Repeteix fil per randa les mateixes maniobres que acabava de fer jo, i en treu un altre llibre: El meu amor Sputnik. Ho posa tot a lloc, però no sembla pas amoïnada. Tornem a la recepció, on es mira, un per un, els llibres que hi ha a la pila de les devolucions. Res. 

 —És una mica estrany que faltin tots dos volums, però segurament els deu haver agafat algú altre i els està llegint aquí mateix —em diu—.  Si et vols quedar fins que deixi de ploure, podries seure per aquí a prop i potser veuràs si algú els torna a lloc. Si me’ls deixen a recepció, ja te’ls portaré. I si se’ls volen endur, no podran, estan bloquejats per a tu. 

 —Oh, és molt bona idea. Gràcies! —Li somric. 

 Em decideixo per L’amant perillosa. Quan el vaig llegir, em va fascinar des del principi, estructurat com una road movie, amb autopistes primer col·lapsades, després desertes, sabates de taló, taxis Toyota, bona música i assassins. En tornaré a llegir algun fragment, aleatòriament. M’assec en una de les llargues taules que hi ha a tocar de les prestatgeries, i trio una cadira amb visió del passadís de la “M”. Gairebé al davant hi ha una noia, llegint atentament un llibre obert sobre la taula. Porta uns auriculars de color blanc, sense fil. Un telèfon reposa al costat del llibre. La combinació de música i literatura és molt de Murakami, penso, i potser és el que ha fet que no parés atenció a la meva arribada. Sembla profundament concentrada, abduïda per la suma de tots dos plaers. 

 Només dos? La miro amb més atenció. Fa un gest de celles arrufades i, de tant en tant, tanca els ulls, però no com qui parpelleja: els manté tancats una bona estona abans de tornar a fixar-los en el llibre. A la boca s’hi endevina l’esbós d’un mig somriure, o potser és la ganyota d’un principi de patiment, el cas és que el rostre té una lluminositat especial que fa que els ulls li brillin. Treu la llengua per humitejar-se els llavis i, tot seguit, se’ls mossega alternativament. Fa una alenada més profunda. Després de fer un sospir, la respiració s’ha accelerat. De sobte, com una revelació, em ve al cap l’escena de la Meg Ryan a When Harry met Sally. S’està tocant! 

 Me la quedo mirant, intrigat. Què deu llegir, que l’ha dut a aquest íntim moment de delícia personal en un lloc públic? Amb la intenció de tastar el mateix sandvitx de pastrami més famós del cinema, intento veure quin és el llibre causant de l’impúdic desig. Impossible, soc massa lluny per llegir-ne, cap per avall, un sol fragment, i poder-ne deduir el títol o l’autor, ni tan sols puc veure en quin idioma està escrit. Així és que em regalo uns minuts de deliciosa divagació, tot jugant a les endevinalles. Un clàssic? El Decameró, Les mil i una nits, el Kamasutra? No, no es veu cap il·lustració. Tampoc no pot ser un manga eròtic, doncs. No sembla un volum gaire gruixut, així que no en deu ser cap de la saga d’en Grey i les seves insuportables ombres infaustes. Ella tampoc no sembla de les que llegeixen best sellers barats. Poesia mística? En conec uns quants que es corren només de sentir-ne un vers. Però tampoc, el que sí que puc veure, per l’estructura de les pàgines obertes, és que és prosa i, si hem de fer cas dels efectes, de la bona. 

 La cosa s’ha accelerat. En un clímax final, tira el cap violentament enrere, els gemecs a punt de trencar el sagrat silenci de la biblioteca, i arrossega totes dues mans per sobre la taula, fins a girar-les per agafar-se al caire. Totes dues mans! I doncs, com s’ho ha fet? Era fingit? 

 Quan torna a abaixar el cap, després d’uns instants que la respiració se li ha anat normalitzant, troba els meus ulls. Ens aguantem les mirades, ella somriu i s’aixeca. Immediatament, de sota la taula, com un ninot empès per un ressort, surt un paio. Es passa dos dits pels llavis, després la llengua, i es mira la noia, interrogativament. 

 —Sí! —diu ella, arrossegant la essa i amb moltes is. 

 S’agafen les mans i se’n van corrents, rient, en direcció a la sortida. Ha quedat el llibre obert sobre la taula. És el meu torn, penso, i m’aixeco amb l’excitació de satisfer la curiositat creixent. Rodejo la taula i arribo al lloc on seia, fa un moment. Agafo el llibre i el giro per veure’n la portada: Haruki Murakami, La Mort del Comanador, llibre primer. Ha deixat la cadira al mateix lloc on ha quedat després d’aixecar-se i, encara captivat per la sublim simetria del moment, veig que, a terra, sota la taula, hi ha alguna cosa. M’ajupo. Un altre llibre: La Mort del Comanador, llibre segon. També l’agafo. 

 A punt de girar cua cap a la recepció, veig, a terra, una altra cosa. Em torno a ajupir. Unes calcetes, negres, mínimes. Somric. Les agafo i, amb un impuls irreprimible, me les acosto al nas. Respiro fondo, dos cops, i me les poso a la butxaca.

©Josep Amorós, 2019