Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

EL RETRAT DE DORIAN

 
1. Donostia, 26 de setembre de 1999 
 Quan el Dorian va fer aquella foto, encara es revelaven. La va disparar amb la vella Praktica LT2 Reflex i una òptica 50 de rosca, que acostumava a agafar en les escapades. Des que havia vist Manhattan en feia moltes en blanc i negre, sobretot les urbanes i les més intimistes, però aquell dia anaven a Gaztelugatxe i va carregar un carret Kodacolor 400 ASA de 35 mil·límetres per a 36 exposicions. Normalment seria una pel·lícula massa sensible per a exterior, però el dia s’havia llevat ennuvolat a Donostia, on havia passat tota la setmana del festival de cinema amb la gent de la revista, que l’havien contractat per fer-ne la cobertura gràfica. 
 En arribar, el temps havia empitjorat i es desdibuixava completament l’horitzó, encara que deixava veure una perspectiva de vertigen de l’illot, envoltat de  boira i misteri. L’espectacular pont i les escales que s’enfilaven, gairebé en vertical, cap a l’ermita, sobre un mar de fons entaulat que s’escolava amb fúria pels dos ulls foradats a la roca, el van animar a disparar una foto rere l’altra, i el carret s’esgotà de seguida. Per sort, la resta de la jornada no va ser tan memorable, a excepció del dinar però, en aquest cas, va preferir no fotografiar-lo i, en canvi, gaudir-ne amb el plaer que només la gent del País Basc, on la cuina és religió, sap proposar amb unes kokotxas en salsa verda. 
 A mitja tarda, amb els vapors del txacolí emboirant-li també l’horitzó personal, s’acomiadà de tothom i demanà un taxi que el dugués a Sondika, a temps per agafar el vol de tornada. En el trajecte, i després de comprovar el bitllet, es va desentendre del partit de futbol que semblava l’únic focus d’atenció del taxista i va descarregar el carret. Amb molt de compte, el va ficar a l’estoig de plàstic negre i el desà a la butxaca del davant de la bossa de fotografia amb els altres, pensant que l’endemà mateix els duria a revelar a Heslab. Encara que trigaven un dia més a tenir-los que qualsevol Fotoprix, garantien una qualitat molt superior. 
 A la ràdio, la Real acabava de marcar el segon gol quan van arribar a l’aeroport. El darrer vol del vespre mai surt puntual, enlloc, passi el que passi, però quan finalment es va enlairar, el Dorian va trigar tres minuts a adormir-se. 
2. Barcelona, 27 de setembre de 1999 
 —Hola, Dorian, has fet unes fotos molt bones d’aquest illot. 
 —Hola, Manolita. A veure? 
 La Manolita li va allargar una de les bosses de paper i el Dorian la va agafar, va deixar sobre el taulell el sobre amb els negatius i va obrir el de les còpies. Les anava passant de pressa, ja se les miraria després amb més calma, però ara mateix l’excitació era més forta que el rigor crític amb què sempre jutjava els resultats de la seva feina. Es va aturar en una foto. 
 —Has vist aquesta? —va dir. 
 La roca es mostrava estranyament serena sota l’amenaça d’un cel de plom i el mar embravit, que semblava voler engolir un grup que creuava el pont, sis figures fosques, anònimes i empetitides pel bram dels elements. Uns metres més a prop, a terra ferma, una noia alta i rossa mirava directament a càmera amb un somriure inesperadament segur, com qui desafia els elements per erigir-se en l’única senyora del lloc i del moment. Una certa aura de misteri aconseguia eclipsar fins i tot l’altra aura, aquesta ben visible, que les esquitxades de l’onada que rompia en l’instant capturat a la foto li dibuixava sobre els cabells despentinats. Un únic raig de sol, que foradava els núvols cap a ponent, semblava voler acaronar-la, més que ferir-la, i potser per això mostrava una lluminositat tan especial. 
 —Me la pots ampliar? 
 —I tant. Divuit per vint-i-quatre? 
 —Sí. 
 La Manolita va somriure mentre anotava la comanda. Normalment li positivava totes les fotos en contactes i només feia còpies a deu per tretze de les que el Dorian triava però, d’aquest carret, ja li havien dit els del laboratori que en farien còpies de totes. 
 —És una bona foto. Qui és la noia? 
 —No en tinc ni idea. Potser un altre paio l’estava fotografiant. Jo ni la vaig veure, només volia la roca, el cel, els esquitxos de l’aigua que saltava, aquest inesperat raig de sol. 
 —Fotografia és llum, Dorian. 
 —I tant, detesto les fotos de posats. 
 —Doncs aquesta noia s’ha quedat atrapada a la teva foto, ara en seràs responsable i l’hauràs de cuidar. —La Manolita seguia somrient, feia anys que es coneixien i tenien una certa complicitat, encara més per la qualitat que sovint mostraven les feines que li portava a revelar—. Saps què? Te la faré a quaranta per trenta i et regalo el marc. 
 —Atrapada en la foto d’algú que no coneix! Quina por! Ostres, potser sí que la penjaré a l’estudi, aquesta. 
 El Dorian va pagar i sortí al carrer, engegà la moto i es va perdre entre el trànsit dens i feixuc de dilluns al matí. 

 3. Sant Cugat, 23 de juny de 2018 
 —Coneixes el Dorian? —Sa germana seguia entestada a presentar-li amigues. 
 —Com estàs? Et conec? —El Dorian li anava a fer els dos petons canònics en aquests casos, però ella li va donar la mà. 
 —Ui, aquestes argúcies tan velles no et serviran amb mi, tinc per norma no lligar ni en les revetlles ni per cap d’any —va fer ella. 
 —Jo tampoc soc de follar en la primera cita —va dir el Dorian—. Com et dius? 
 —Gray. 
 —De veritat? 
 —No home, no, em dic Laia. 
 Ara sí que es van fer dos petons. El Dorian es va estremir i ella ho va notar. Instintivament, es va apartar una mica, però no va marxar. Ell la va mirar de dalt a baix i notà que ella feia el mateix. 
 —Què beus? —va dir el Dorian. 
 —Cava, no veig que hi hagi més opcions. 
 —Oh, jo també soc més radical, em fotria una margarita, però em conformaré amb el cava. De moment. 
 —És el que se suposa que s’ha de beure en una revetlla, no? 
 —Suposo. En vols una altra copa, Laia? 
 —Sí, és clar, però potser millor que piquem alguna cosa. Crec que el menjar és a dins, vens? 
 No era una festa amb gaire gent. El Dorian no hi hauria pas anat. Va acceptar la invitació de la germana després de preguntar quants serien i si ho farien al jardí. Aquest detall era important perquè li garantia una escapada més dissimulada en cas de necessitat. A veure aquesta Laia. Li havia caigut bé i sí, havia notat un pessigolleig quan li va fer dos petons, i ara volia saber-ne coses. Gat escaldat, però, es va prometre a si mateix sortir fugint a la més mínima. 
 La nit avançava i el Dorian, que difícilment ballava mai, es va trobar saltant com un salvatge al voltant de la Laia amb aquella cançó dels Pretenders. Tots dos es van posar a cantar-la com si no hi hagués demà. 
 —Back on the chain gang, oh, oh, oh, oh, back on the chain

4. La Barceloneta, 24 de juny de 2018 
 —Sort que no eres un noi fàcil! 

—I tu que no lligaves a les revetlles. 
 —Cafè? 
 —Sí, però, abans... 
 La Laia va sortir disparada del llit, agafant una samarreta d’una revolada, i es va tancar al bany. Era l’única porta de l’estança, llevat de l’entrada. Del llit estant, el Dorian es mirava l’apartament. Tenia la personalitat de la Laia, tot era obert. El llit es podia aïllar amb una cortina, com si fos una mosquitera, però de matinada, quan van arribar, arrancant-se la roba l’un a l’altra, no l’havien corregut. No hi havia armaris. La roba penjava d’un burro amb rodes o reposava en piles de només dues o tres peces, molt ben plegades, en unes lleixes de fusta pintada. 
 —En aquesta casa és molt difícil sortir de l’armari —va dir el Dorian. 
 —Tothom que ve a aquesta casa ja n’ha sortit, de l’armari. 
 A l’altra banda del llit, sota una finestra molt gran de cara al mar, hi havia una taula petita amb un MacBook i quatre llibres. Un mirador extraordinari sobre la platja de la Barceloneta, tant, que la Laia no hi havia posat cortines. Més enllà, alguns llibres més a l’extrem d’uns taulons d’obra molt ben polits, que reposaven sobre una estructura de forja envellida i, al costat, un equip de música d’aquells que hi connectes el telèfon, dues piles de plats, copes i gots i unes estovalles plegades. Sobre la taula de la cuina, arrambada a la paret de l’altra banda, un únic quadre d’un nu en tons grocs. La model potser era ella. Tampoc hi havia armaris per als queviures i els estris, tot estava molt ben col·locat en una prestatgeria de terra a sostre entre la vitro i la nevera. Sota la barra de treball, les màquines, i a sobre, una cafetera Nespresso. 
 —Jo faig el cafè. Com el vols? —va dir, encara des del llit. 
 —Llarg. Sense sucre ni llet. Càpsula violeta. —La Laia va aixecar la veu per fer-se sentir—. De seguida surto, ves fent. 
 El Dorian es va llevar. Va trobar un cub de metacrilat amb les càpsules i connectà la cafetera. Va agafar un parell de tasses del mateix prestatge. Va fer-ne primer un per a ell, ristretto, però, abans de tastar-lo, va posar a fer el d’ella i va obrir la nevera. Neta i ordenada, gairebé buida. Va agafar un bric de llet i n’abocà poc més d’unes gotes al seu cafè. Se’l va prendre en tres glops, deixant que l’escalfor l’anés envaint gola avall i l’aroma li despertés els sentits. S’acostà a la porta del bany amb la tassa de la Laia. 
 —Laia? 
 Al costat de l’equip de música es va fixar en un petit marc, senzill, de fusta blanca. El cor li va fer un salt. L’agafà en el mateix moment que la Laia sortia del lavabo. 
 —Has fet cafè, sento l’olor. —Li va agafar la tassa—. M’encanta aquesta foto, me la va fer el meu xicot fa molts anys. Hi ha com un raig de sol que sembla que em busqui. 
  —Laia! Això és extraordinari! Jo la tinc, aquesta foto! 
 —Què dius? No diguis ximpleries, en deus tenir una de semblant. Si alguna vegada has estat a Gaztelugatxe, tothom es fa aquesta foto. 
 —No. És la mateixa. Hi surts tu, ara et reconec. El raig de sol, la roca, el mar, tot, tot és igual. La vaig fer jo mateix —se la va tornar a mirar amb atenció—. Mira! 
 Li assenyalava un punt, entre la teòrica posició de la càmera i la imatge d’ella. Es veia un tipus d’esquena, amb una jaqueta negra, que feia una foto. 
 —Soc jo! —va dir. 
 —Ostres! No m’ho puc creure! Encara la tens? —La Laia s’havia contagiat de l’excitació. 
 —I tant, la vaig fer ampliar i la tinc penjada a l’estudi. La vols veure? 
 —Anem-hi ara mateix! 

5. Sant Joan Despí, 24 de juny de 2018 
 Van deixar l’autopista per la sortida que hi ha a prop de TV3 però, a la rotonda, van seguir endavant. A tocar de l’hotel hi ha un edifici d’oficines. 
 —Aparca per aquí mateix, ja hi som —va dir el Dorian. 
 Va trobar un forat en un tram on els cotxes aparquen en bateria. Havien fet tot el trajecte sense parlar de res que no fossin les indicacions del Dorian. Ara van baixar del cotxe també en silenci, com si la casualitat de la troballa els hagués paralitzat qualsevol progrés en l’inici explosiu de la relació. Però, un cop al vestíbul de l’edifici de color verd, la Laia no es va estalviar el comentari sarcàstic, en veure la placa rere el taulell de la recepció: «El retrat de Dorian. Estudi de fotografia. 5è 1a». 
 —Un honor conèixer les seves possessions, senyor Gray.  El veuré molt envellit? 
 El Dorian no va dir res i es limità a besar-la, un cop es van tancar les portes de l’ascensor. La Laia va tornar a notar que ell s’estremia, però aquest cop no es va apartar. Deixà que la mà li resseguís la silueta, fins a aturar-se sobre el maluc, i acceptà que l’estrenyés amb força fins que va sonar l’avís d’obertura de portes. 
 —Ets molt poc original, Dorian. Tothom es besa a les escales mecàniques i als ascensors. 
 La va agafar de la mà i la conduí fins a una porta de vidre amb un gran vinil que reproduïa la cara d’un home, la meitat esquerra jove i bell, la dreta gairebé un cadàver de llargs cabells grisos. Un cop dins, la mateixa imatge, deu cops més gran, ocupava un vano sencer, a la paret de la dreta, vigilant dues cadires wassily i una taula baixa. 
 El Dorian va desconnectar l’alarma i va encendre llums per tot arreu, encara que el sol entrava sense pietat pels grans finestrals de la banda esquerra, la façana que dona a l’autopista. Les dobles cortines, pesades i gruixudes, eren obertes. La Laia va pensar que només les tancava quan necessitava crear una llum específica amb els focus. N’hi havia per tot arreu, penjant del sostre en una mena de catenària o en trípodes de diverses mides, repartits sense cap ordre aparent entremig de tarimes i enormes pantalles de forex blanc, a tocar de peces de roba o de paper de diferents colors que sortien d’ànimes llarguíssimes fixades al sostre. Més enllà, una escala oberta i, al costat, el trípode buit on el Dorian escollia quina càmera posar, com qui tria un tercer ull. Tot molt net i en un desordre que semblava estudiat, d’aparença gairebé musical, com si un grup de jazz haguera tot just acabat de marxar, després de tocar, deixant els faristols despullats però cap instrument a la vista. 
 Al fons, dues portes. La de la dreta, de vidre tintat negre, era tancada. El dibuix d’una silueta agenollada, vomitant a la tassa del vàter, deixava ben clar què hi havia al darrere. La de l’esquerra, en canvi, era oberta, i no calia la icona d’un cafè i una copa de martini per identificar-ne l’ús que li donava el Dorian, perquè s’hi veia en primer pla una taula amb tasses escampades a sobre. Entremig de les dues portes, una llarga taula amb tres Apple iMac de 27 polsades, quatre cadires de despatx de diferents colors, blau, magenta, groc i negre, i una paret plena de fotografies i cartells, alguns emmarcats, altres enganxats directament. 
 El Dorian va encendre el focus d’un trípode i dirigí la llum a una de les fotografies. Era la imatge de l’illot. Els esquitxos d’aigua, els dos forats com ulls oberts a la base de la roca, el pont amb les sis figures que s’entesten a desafiar el vent que gairebé es pot sentir i l’escala que s’enfila fins a l’ermita. Un únic raig de sol que surt d’un cel de plom i cau, esmolat i punyent, sobre el verd fosc de terra ferma. Tot era al seu lloc, excepte la Laia. 
 —I doncs? —va fer la Laia—. No deies que hi era jo? 
 El Dorian s’hi acostà, amb la cara desencaixada. Incapaç de dir res, es deixà caure a la cadira blava i tancà els ulls. 

 6. San Juan de Gaztelugatxe, 30 de juny de 2018 
 —Crec que jo era aquí —va dir la Laia—. Tu estàs segur que la vas fer des d’allà? 
 —Sí, sí, l’angle és exactament el mateix. Ara mira a càmera. La llum no és la d’aquell dia, ni el cel ni el mar, però enquadraré exactament igual i la resta ja ho retocaré. —El Dorian es mirava, al telèfon, la foto que havia fet de la imatge que tenia a l’estudi, sense la Laia, per estar segur que s’hagués posat al mateix punt d’on havia desaparegut. 
 Va disparar diverses ràfegues. Havia muntat una òptica de 50 mil·límetres a la Nikon D850 per aconseguir una reproducció el més semblant possible, i volia tenir moltes preses per triar. Va comprovar-les al visor i es mostrà satisfet. 
 —Fet, això ja ho tenim! 
 La Laia somrigué, encara amb un punt de dubte. Havien estat tota la setmana donant-li voltes. De fet va ser ella la primera a dir-ho, diumenge passat, a un Dorian trasbalsat que va trigar una estona a reaccionar. 
 —Sempre la podem tornar a fer, no? 
 El Dorian havia seguit immòbil a la cadira blava de l’estudi, amb els ulls tancats, desconcertat, tractant inútilment d’entendre què havia passat. Intentava recordar l’última vegada que s’hi havia fixat, però no podia concretar-la. La Laia sempre havia estat allà, atrapada, sense saber-ho, en la foto, la foto d’un estrany, com havia dit la Manolita tants anys enrere. I, ara que les seves vides s’havien tornat a creuar i, aquest cop, n’eren conscients, la Laia del passat havia fugit. Quan va obrir els ulls, buscant a la foto el que seguia sense ser-hi, ella s’havia interposat entre ell i la imatge. 
 —Dorian? 
 —Ostres, sí, tornem a fer-la! Deus pensar que soc un boig o que t’he volgut prendre el pèl. T’asseguro, Laia, que eres tu qui era a la foto. No sé què ha passat. Potser no estava ben revelada, jo què sé, o no van posar-hi prou fixador i, amb els anys, s’ha esborrat. No ho entenc. 
 —Bé, no passa res, ja m’ho crec. —La Laia havia provat de tranquil·litzar-lo—. Però no sé si és gaire bona idea que la tornem a fer. Ara no t’obsessionis per una ximpleria. Has vist Blow up
 —Sí! Li passa el mateix amb un cadàver —va dir ell. 
 —Home, no em matis abans d’hora. Amb una desaparició en tinc prou, per avui. 
 El Dorian va insistir i insistir, tota la setmana. Dijous, ella es va deixar convèncer. Una escapada a Donostia semblava, si més no, un bon pla per a començar l’estiu. No van trobar cap vol i decidiren anar-hi en cotxe, de fet seria millor per moure’s fins a Gaztelugatxe. També els hotels eren plens, però van poder reservar una habitació al B&B d’Oiartzun, on van fer nit el divendres. 
 Dissabte, després de fer la foto, van perdre’s pel barri vell de Donostia, on van passar un vespre deliciós de pintxos i vins, i les sensacions que els havien empès l’un a l’altra, una setmana abans, van retornar, com si el fet de recuperar la foto hagués tornat les coses al seu lloc. A l’hotel, hores després, van fer l’amor desesperadament. 

 7. Donostia, 1 de juliol de 2018 
 Com acostuma a passar després de dormir bé, el Dorian va trigar una mica a ser conscient que era despert. Notava que no era al seu llit i va estar uns instants més demanant-se on s’havia despertat i quin dia era. Un raig de sol entrava per l’escletxa entremig de les cortines i, quan va provar d’obrir els ulls, de seguida va haver de tornar-los a tancar. Diumenge. Donostia. Laia. En retrobar el record de la nit, va dibuixar un somriure i allargà el braç esquerre cap a l’altra banda del llit, a la seva esquena. Però no hi va trobar ningú. Després de moure el braç i picar tres cops amb la mà oberta sobre el llençol i el coixí buits, girà sobre si mateix i confirmà que la Laia no hi era. Ja completament desvetllat, s’incorporà i parà atenció. No se sentia ningú al bany. Es va llevar i hi anà. La porta era ajustada i la llum, apagada. La va encendre, entrà a fer un riu i, rascant-se el cap i el coll, sota la barba de tres dies, va pensar que la Laia hauria baixat a esmorzar. El dia abans ja li havia dit que es delia pels esmorzars d’hotel. 
 És clar, els esmorzars. Va pensar que se l’hauria fet pujar, en una d’aquelles safates brillants plenes de plats que vas destapant per a retrobar aromes que gairebé mai no ensumes. Però la Laia ja hauria baixat, rendida a la gola. La imaginà prenent un cafè a peu dret mentre triava amb luxúria: un suc de taronja encara abans de seure, potser no gaire bo. Ous remenats, un punt crus, sucosos, i torrades amb mantega. Un plat amb formatges, raïm, confitura de taronja amarga i algun embotit. Fruita. Un altre cafè per sucar-hi el croissant i alguna pasta farcida d’aspecte alemany. Mentre es dutxava, va deixar que el desig pels gustos i les aromes l’envaís i s’afanyà a vestir-se per trobar la Laia encara esmorzant. Va obrir l’armari per agafar la roba neta que li quedava a la bossa i es va encendre un senyal d’alarma. La bossa de la Laia no hi era. Va tornar al bany. El raspallet de dents i les quatre ampolles de cremes i cosmètics que la Laia havia deixat sobre el lavabo havien volat. Tornà al dormitori. La roba del dia abans seguia escampada per terra, però només la seva. Sobre la taula, les càmeres, el telèfon, el portàtil i dues targetes de fotos, però ni la bossa, ni les ulleres de sol, ni res d’ella. 
 Es vestí i baixà al menjador. Era tard i, tot i ser diumenge, no hi havia ningú esmorzant. La Laia, tampoc. Es prengué un cafè i tornà a l’habitació. Agafà el telèfon i la trucà. Fora de cobertura o terminal apagat. Cada cop més estranyat, s’assegué a la cadira. El mirall li retornava una cara seriosa, preocupada. De manera gairebé inconscient, els dits jugaven amb una de les targetes d’imatge. De sobte, va parar en sec, se la va quedar mirant i la ficà a la ranura de l’ordinador. Doble clic. La descàrrega va trigar poc. Va seleccionar totes les fotos. Doble clic. Es van anar obrint, unes sobre les altres, tan de pressa que només va poder constatar que eren les de la roca. La que va quedar al davant mostrava l’illot, efectivament amb una llum molt diferent de l’original, anys enrere. Però allà eren el pont, les escales, el mar. I la Laia? 
 Va tancar la foto del davant. La que seguia era pràcticament igual. Ella tampoc no hi era. Les va anar passant totes, una rere l’altra, cada cop més de pressa, cada cop amb més desesperació. Res. Ella no hi era. Es va fer enrere per recolzar l’esquena en la cadira i la mirada va trobar el telèfon, a la dreta del portàtil. Com una ràfega de terror, l’envaí una terrible sospita. Agafà el telèfon i buscà la foto de la imatge penjada a l’estudi que havia fet dos dies abans. 
 Somrient, a tocar del penya-segat, amb l’illot en segon terme i l’aura d’un solitari raig de sol sobre els cabells despentinats, la Laia el mirava directament als ulls, des d’un passat que no havien compartit. 

©Josep Amorós, 2019
 
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat