Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

EL TEMPS NO ÉS UNA COSA (Un relat a 4 mans amb @ares_lisbeth)

EL TEMPS NO ÉS UNA COSA 
Bet/Mad Writer
(Un relat a quatre mans) 
 Havia sortit a voltar pel Parc Central per provar de trobar una mica de fresca després d’aquest dia xafogós. Devien ser més de les vuit del vespre però encara era clar. Mentre passejava, em va semblar veure’t. Més tard, des de la calma d’un banc del parc, vaig piular el repte:  
“M’ha semblat veure’t  (1/4)“  
Ho faig de tant en tant: es tracta d’una mena de joc, o de diàleg poètic que mantinc amb qui s’hi vulgui afegir. Un total de quatre versos que anem fent per torns. De vegades n’acabo fent cinc o sis, com aquell que juga diferents partides d’escacs alhora. 
De seguida algú va respondre:  
“I he obert els ulls  (2/4)” 
Vaig sentir un pessigolleig d’excitació en pensar que podries ser tu qui acceptava el repte, rere un personatge construït a cop de piulades, i et vaig buscar, no al telèfon, sinó de nou a la vida. Al parc hi havia els habituals que passegen gossos i canalla, els del tai-chi i una colla de joves atrafegats amb el que semblava el rodatge d’una seqüència de curtmetratge. La silueta que m’havia semblat ser la teva s’havia esmunyit, com l’ombra de Peter Pan. 
Vaig tornar al Twitter per comprovar el perfil, amb la sospita que fos teu. No el recordava. Devia ser d’un seguidor del qual no me n’havia adonat. Era un perfil B, com jo però, si més no, al meu hi apareixia el nom real, encara que fos camuflat. De nom, Mad Hatter i, a la foto, el típic dibuix de  John Tenniel, del Barreter ximple de l’Alícia de Lewis Carroll. L’adreça tampoc no em deia gran cosa: @MadHatter_VIIP77. Ni vas néixer el setanta-set ni, òbviament, encara no tens setanta-set anys. I val a dir que el “VIIP” inicial encara em suggeria menys.  
Vaig alçar la mirada del mòbil, però al parc ja hi quedava ben poca gent i s’estava fent fosc. Era possible que m’estiguessis observant d’amagat? De sobte vaig pensar que el conte de Carroll no només era un dels teus preferits, també et delies per les endevinalles. Era possible que aquell “VIIP77” es referís al capítol i la pàgina d’un llibre? I que fos justament l’Alícia de Carroll? Mad Hatter. T’esqueia força, és clar. Tenia gairebé una foto mental de la pàgina 77 de l’edició de butxaca i recordava una frase del Barreter:  
“Si coneguessis el Temps tant bé com jo no parlaries de perdre’l com si fos una cosa. El Temps és una persona.” 
Era una frase que havíem reescrit conjuntament en una nota a llapis al marge, perquè no ens va agradar gens perdre’ns en la traducció proposada al llibre, i encaixava en qualsevol de les converses que tant em van remoure fa temps. Però potser m’estava deixant arrossegar a una mena de paranoia teixida pel desig i el rebuig, com la trama i l’ordit d’un record que encara no sé on desar. Mad Hatter. I jo Alícia o la Llebre de març? Ara mateix em sentia més Peter Pan, per l’ombra que havies amagat tan de pressa, però no sé si puc seguir pensant en tu com el Barreter. Campaneta? Potser Hook!  
De nou vaig sentir la teva presència amagada i, instintivament, em vaig posar les ulleres de sol que el capvespre m’havia fet treure. No volia tornar al passat, o no volia tornar a tu, per més que t’entestis a ser la personificació del Temps.  
Em vaig aixecar i vaig posar el mòbil a la butxaca del darrere dels texans. Un cop vaig haver passat sota el pont dels ferrocarrils, vaig seure a la grada, davant d’aquella mena de poliesportiu que intentava justificar el nyap urbanístic en forma d’estany frustrat. Estava pràcticament desert: només un pare jugant a pilota amb els seus fills, una nena d’uns vuit anys i un nen més petit, engrescats pel privilegi estiuenc de poder estar jugant fins tan tard. 
“I he obert els ulls ” era la teva resposta, fossis qui fossis, Mad Hatter... Sota la llum dels fanals tot just acabats d’encendre, i amb el soroll dels crits infantils i rebotar de la pilota, vaig concentrar-me en el proper moviment. Què pretenies dir-me? Que fins ara he tingut els ulls tancats? Que només em calia obrir-los per veure’t tal com ets? Era rebuscat, però t’esqueia. O potser ho era jo? 
Vaig pensar que em calia una rèplica que et desmentís, que s’acarés amb la teva insolència, si és que realment ho era; si, realment, Mad Hatter eres tu.  
Vaig teclejar gairebé amb violència:  
“Si gosés tancar-los  (3/4)” 
I ho vaig piular. 
Vaig sentir una onada de calor a la cara, a les orelles, a la nuca, i un punt gèlid entre els ulls, que em va fer arrufar el nas. Instintivament els vaig tancar, tal i com acabava d’escriure, i vaig sentir com, molt endins, volia brollar un atac d’angoixa. Però ara els veig venir, i sé com parar-los, si més no, com deixar-los sortir a poc a poc, perquè no em fereixin. Gairebé hem fet amistat, amb l’angoixa. En tornar a obrir els ulls, la piulada seguia allà, com un dinosaure que hagués sobreviscut al desig irracional, que gairebé no podia frenar, de suprimir el tweet. Sabia com responies als reptes i, allò que un dia em va enamorar, ara em feia pànic tornar-ho a sentir. Pànic que em tornés a agradar. Pànic que destruís els dics que havia bastit amb solitud i tristesa, amb decisió i el convenciment que només jo volia pilotar la meva vida, malgrat saber que una llevantada s’ho podia endur tot. Oh, però sí, i tant, si gosés tancar-los... 
De sobte la pantalla del mòbil es va il·luminar amb una notificació:  
“Però la meva copa diu  (2 /4)” 
Vaja! Vet aquí un amant de Sau! No estava jo d’humor, precisament, per reflexar la llum dins la copa d’un piulador espontani, la resposta del qual ara em semblava una intolerable intromissió en això que teníem entre tu i jo. Si és que realment eres tu...   
La pilota em va rebotar al genoll i em va obligar a alçar la mirada per damunt de les ulleres; va quedar a un metre escàs. Quan el vailet va venir a recollir-la se’m va quedar mirant embadocat, amb uns ulls d’un blau tan clar que per força m’havien de recordar els teus. Son pare el va cridar, apressant-lo: suposo que la fila que feia no resultava precisament tranquil·litzadora, amb els ulls fixats a la pantalla del mòbil i les ulleres de sol encara posades quan ja era pràcticament de nit. Quan van marxar em vaig quedar a soles davant d’aquell estany sense aigua que, òbviament, no vaig poder deixar de llegir-lo com una metàfora de la nostra malaguanyada relació.  
Vaig tancar el twitter sense perdre de vista la pantalla buida, en espera de noves notificacions: bateria 52% i la data d’avui. Set de juliol. La mateixa data que, ara fa quatre anys, ens vam embarcar per anar a passar tres setmanes en aquell molí d’Alaior. Set del set. Pàgina setanta-set. Ni que ho hagués fet expressament, oi  Mad Hatter-set-setanta-set? 
La pantalla es va il·luminar amb una llambregada que em va saltar als ulls gairebé amb desvergonyiment:  
“Tornaria a tu  (4/4)” 
Ho vaig llegir. Em vaig aixecar i em vaig treure les ulleres de sol. “Tornaria a tu”. Vaig sentir la necessitat de verbalitzar-ho i ho vaig fer en veu baixa. Sentir-ho em va fer tornar a seure. Tenia una terrible premonició que encara no podia acabar d’entendre. 
El joc exigeix que qui l’ha iniciat piuli tot el poema un cop acabat, així que vaig buscar cada vers i, mecànicament, vaig anar fent copiar / enganxar fins que el vaig tenir tot junt. 
“M’ha semblat veure’t / i he obert els ulls. / Si gosés tancar-los, / tornaria a tu”. 
“El Temps no és una cosa. És una persona” 
“No parlaries de matar-lo". “No parlaries de matar-lo". 
“El Temps és una persona”. El Temps és ell”. 
“És ell!” 
De sobte, ho vaig entendre tot. Ho havia tingut al davant tota l’estona. La premonició es va concretar, més terrible del que podia suportar: “M’ha semblat veure’t i he obert els ulls”. Vaig googlejar el teu nom, sabent el que llegiria. “Data de defunció, 7 de juliol”. 
“Si gosés tancar-los, tornaria a tu”. Lentament, vaig pujar pel pont del ferrocarril, fins a tocar de la via. De lluny, se sentia arribar un tren. Vaig tancar els ulls. 

©Bet @ares_lisbeth & Josep Amorós, 2019
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat