Miratges 

 Sobre la carretera reverberava l’aire sufocant, produint onades transparents de calor. El vell Volkswagen feia temps que tenia l’aire condicionat espatllat i per les finestres laterals, ben obertes, entrava tota la calda d’aquella tarda d’agost. De tant en tant treia la mà i la feia ballar per notar la resistència de l’aire abrusador. 

 —T’agrada conduir? 

 Va somriure i una gota de suor li va lliscar pel primer tram de la barba fins a salar-li els llavis, àvids de tasts més tòrrids. Autovia enllà, a molts kilòmetres encara, s’endevinava, més que veure’s, una cortina d’aigua solcada per llamps, que segurament  refrescaria la xapa del cotxe però no les passions, i que tancaria l’eternitat desèrtica de l’horitzó incandescent que ara mateix l’enlluernava. Es va girar un instant cap el perfil retallat a contrallum, rotund i enfosquit pel contrast encès de fora, i observà fascinat l’aura de cabells rossos acabats de tallar i deliciosament despentinats. A la ràdio sonaven els Traveling Wilburys. 

 —El talent fa molt de temps que ha marxat de la publicitat. 

—I de la música. 

 Ella va somriure, sense girar el cap. Es va abaixar les ulleres de sol sobre el nas per veure millor el cel i com la mateixa calor dibuixava amb dits enganxifosos línies arrodonides cada vegada més planes, que s’estiraven en direcció a la promesa de tempesta. Van passar, a velocitat discreta, pel davant d’un enorme cartell negre retallat en forma de brau i es van fixar, just al costat, en l’anunci d’uns grans magatzems: les cames d’una nena amb uniforme d’escola dels anys setanta semblaven voler saltar d’una cadira. Algú hi havia dibuixat, amb força traça, una corda gruixuda amb el clàssic nus de la forca. 

 —Tornada a l’escola? 

—Però no les havien prohibit, les tanques publicitàries a la carretera? 

 Va somriure sense contestar i premé una mica més l’accelerador. Ara mateix dubtava si volia arribar a la tempesta per aturar-se, sortir del cotxe i deixar-se amarar per tolls d’aigua inesperadament freda o proposar-li apujar la febre i fer lliscar la suor dels cossos l’un contra l’altre, en el cotxe mateix, amagats rere les tanques, com dos adolescents que encara no es coneixen ni tenen espera, i amarar-se també de fluids més llefiscosos. Quan començava a sentir una certa tensió sota les bermudes va veure una gasolinera. El sol ja estava més baix i aviat s’amagaria rere la tempesta. Una guineu va creuar just pel davant, perseguint una d’aquelles enormes boles d’herbotes i branques seques. 

 —En diuen tumbleweeds. 

—Parem a fer una cola? 

—D’acord, jo també faré un pipí. 

 Va posar l’intermitent de la dreta i deixà l’autovia pel carril de servei, sense poder evitar un parell de sots que van batzegar el petit utilitari. L’eixugaparabrises es va posar en marxa, com passava sovint, i va prémer la palanca del ruixador fins que es va parar. Els cotxes vells ja ho tenen, això, sembla que hagin decidit prendre algunes iniciatives per si mateixos, com si ja estiguessin tips d’obeir sense discussió les instruccions dels conductors. 

 —M’estimo aquest cotxe, m’ha ajudat molt aquests darrers mesos tan estranys. 

—És una petita joia, àgil i ràpid com aquella guineu —va dir ella, passant la mà pel caire de la finestreta. 

—L’has vist? He pensat que ens convidava a jugar, a seguir-la. 

 L’accés a l’estació de servei era força accidentat, amb sotracs i herbes altes que sortien de les esquerdes de terra, però finalment es van aturar al costat d’un dels tres sortidors. Va parar el motor i l’envaí una sensació de deixadesa que el va amoïnar. Aixecà la vista cap a la botiga. Era tancada, amb una reixa rovellada i abonyegada per davant dels vidres trencats. Va baixar. El dispensador de gasolina no tenia cap mànega penjada. Els logos de la companyia petroliera estaven trencats, com si algú els hagués provat d’arrancar i, com que no va poder, els hagués esquinçat. Una de les tapes dels dipòsits de combustible estava mig oberta i el terra, arreu, semblava tacat d’oli brut. Aquí i allà s’hi veien dues llaunes de cervesa esclafades, un tiquet de caixa il·legible mig estripat i enganxat a terra, la carcassa d’una aspiradora de les que funcionen amb monedes, esventrada, un cubell de plàstic sense nansa que havia perdut fins i tot el color però encara contenia dos dits d’aigua i llot, un preservatiu nuat i un fotimer de burilles, l’estora esfilagarsada d’un Mercedes Benz amb el logotip encara visible, una sabata desaparellada sense cordó i les despulles grisoses d’un ratolí mort i sec que semblava estampat a terra. 

 —Això fa molt temps que està abandonat. 

 A la paret lateral, però, una màquina de refrescs semblava que funcionava. El brunzit del refrigerador i els polsadors il·luminats així ho feien semblar. Hi va posar una moneda i va prémer el botó de la cola zero. L’estrèpit característic de la llauna baixant fins al calaix el va fer salivar. Posà una altra moneda i obtingué el mateix resultat. N’hi allargà una. Ella va fregar la zona de l’anella amb la samarreta i la va obrir. Va fer el mateix. Un núvol gairebé imperceptible de gas carbonatat el va esquitxar lleugerament i va sentir una agradable frescor a la cara. Van beure, sense dir res. Ella va acabar primer i abaixà el cap. Va fer un rot i esclafí a riure. Ell es va ennuegar. 

 —El carter sempre truca dos cops. 

 Es van besar. Van pujar al cotxe i van provar tots els seients i totes les postures. La meitat esquerra del respatller del darrere no es podia abatre, però l’altra sí i van poder estirar-se una mica, com qui es fica en un dispositiu de ressonància magnètica. Lliurats al prodigi de dos cossos que es troben, que es busquen, que es mengen i xuclen i llepen i es besen com bèsties assedegades que només troben consol al foc amb més foc, a la calor amb més calor, a la passió amb bogeria, es van adonar que la tempesta havia arribat amb estrèpit de trons i riuades d’aigua i van sortir del cotxe, oblidant la roba escampada pels seients i encara van tornar a fer l’amor sota la riuada que queia, drets contra un dels sortidors de gasolina, fins que un últim espasme els va fer estremir, l’un rere l’altra, l’un dintre l’altra, amb el regust que precedeix la inconsciència, l’esgotament tel·lúric dels cossos envellits per la vida i rejovenits pel plaer compartit amb la terra i els pous més profunds d’abismes infinits. 

 Es va despertar assegut al volant. La gasolinera semblava igual de perduda en el temps. El cel començava a clarejar per la banda contrària d’on havia arribat la tempesta. Es va girar cap al seient del costat, buit i, amb dos dits, va pessigar del respatller un cabell ros i una mica ondulat i el va deixar que volés per la finestreta. Va posar el motor en marxa i va tornar a l’autovia. 

 

© Josep Amorós Masachs, agost de 2020