—No em fa gaire il·lusió aquest viatge. —Semblava mirar-lo, però sense veure’l, els ulls perduts en algun punt que havia de ser, forçosament, del passat, perquè la Carla sap mirar, veu coses que ningú més no veu.

 —Per què no? San Francisco t’encantarà, és una ciutat meravellosa. —L’Ivó, en canvi, s’esforçava per no perdre la intensitat del moment amb una mirada decidida, directa als ulls d’ella, una mica miop.

 —Suposo que és culpa meva, o teva, no ho sé. En un altre moment, en altres viatges, ara estaria preparant-lo, buscant llocs, visites, restaurants, jo què sé. La veritat, no tinc ganes d’anar-hi.

 —No diguis bestieses, Carla, és un viatge meravellós. Oblida’t de mi uns dies i gaudeix-lo. Tampoc no necessites preparar gairebé res, tens tots els referents que necessites: l’estiu del seixanta-vuit, Castro, el xinès, els Doors, Bullit i Lombard street, els tramvies, Alcatraz, Sausalito, el Golden Gate, Kerouac, Bukowski...

 —Bukowski era alemany i vivia a Los Angeles. —Finalment la Carla va somriure en trobar la mirada de l’Ivó clavada a la seva.

 Allargà la mà i, esquivant les tasses i copes que encara no els havien retirat, agafà la de l’Ivó. Eren a la punta d’una d’aquelles taules grans de fusta crua, sense estovalles, on tothom seu en dos bancs correguts, grups i parelles, separats per un test amb farigoles i menta i el joc de setrilleres. Els plats, de ceràmica blava o carabassa, van quedant apilats en terra de ningú quan els comensals s’han acabat de repartir les racions. A tocar de les finestres, i també a l’altra banda, les taules són més petites i conviden a secretejar. De tant en tant, una rialla o una exclamació fan pujar la remor sorda de les converses, fins que una de les cambreres porta noves viandes des de la cuina, oberta i bulliciosa, a l’altre costat de la barra.

 —Saps? Tinc la sensació que l’Oriol té la mosca al nas. —La Carla procurava sonar serena i calmada—. Ahir em va dir que, si no tenia gaires ganes d’anar-hi, potser seria més prudent quedar-nos aquí, per tota la situació política d’aquests dies. Em va semblar una excusa per veure què deia, ha vist que no estic gens motivada.

 —Ostres, el teu home és unionista? —L’Ivó sempre defugia dir-ne el nom.

 —No! Què dius? És d’Esquerra!

 —M’ho temia!

 La Carla li va deixar anar un cop de puny al bíceps del braç dret. La cullereta de l’Ivó va trontollar al platet del cafè i li va caure a sobre abans d’anar a terra. Per sort, no el va tacar, era neta, l’Ivó mai no prenia sucre. Però l’estrèpit va interrompre  les converses i tothom va poder sentir clarament la Carla.

 —Idiota!

 L’expressió, dita en veu alta al mig de l’inesperat silenci, la va fer envermellir i afegí una rialla avergonyida al cor que arribava de les altres taules. L’Ivó va deixar que la situació recuperés la normalitat i les converses tornessin a tapar-se les unes a les altres abans de dir, mirant-la als ulls amb més intensitat:

 —T’estimo, Carla. Ves a San Francisco amb aquest pallús, passa-t’ho bé i, quan tornis, deixa’l d’una puta vegada! —va dir amb veu més rotunda, com si volgués silenciar la música i el còctel de testosterona i adrenalina que s’empassà d’un glop, igual que, minuts abans, havia fet amb el martini dry.

 

 —Alliçonadora i ximple, segur que viu amb molts gats.

 —Què dius? —La Carla es mirà l’Ivó, reptadora.

 —Ui, sí, quadra, segur que té gats, sis, no, set gats, dos deuen ser negres i un tigrat, un de molt vell sense pèl a la cua, i tots grassos com a boles de greix, menys un, el desgraciat de cara esgarrapada, borni i amb una orella caiguda, que els altres no deixen que mengi. Gats que es passen el dia voltant pel pis, sols, al sofà, al lavabo, a la cuina, dormint sobre la taula i el llit, fins que ella torna, els obre tres llaunes de friskies i recull la merda de la safata de sorra.

 —T’estàs retratant tu mateix, Ivó? —La Carla se’l mirava, mig burleta, mig mosca.

 —No, no, ja t’ho pots ben creure que és així. —L’Ivó no va mossegar l’ham, de moment.

 —I tant que ho fas. Com t’agraden els personatges turmentats, perdedors però encantadors com els que et treus del barret en cada novel·la! I muntar-te pel·lícules! Ja t’agradaria, que fos una tieta ximple, però no ho és en absolut.

 —Que no has vist com ens mirava? Si ha de treballar a la recepció d’un hotel que lloga habitacions per hores, que es deixi la severitat a casa. Amb els gats!

 La Carla i l’Ivó feia poc temps que eren amants. No era una situació que a ella li agradés gaire però, de moment, segurament era la millor possible. Tenia clar que no volia desfer el segon matrimoni amb dos fills tan petits. A l’Ivó, en canvi, semblava agradar-li d’una manera literària. Aprofitava qualsevol excusa per llançar dards enverinats dedicats al marit, i s’omplia la boca amb discursos grandiloqüents sobre el poliamor i altres relacions transgressores.

 Un cop per setmana, com a mínim, es trobaven en un petit hotel de Sabadell, discret, en un carreró sense trànsit i lluny del centre, que oferia habitacions per hores, gairebé sempre a parelles. L’aroma de clandestinitat afegia un punt excitant a tot plegat. S’hi accedia per una porta opaca, que no deixava veure la petita recepció de l’interior fins que, només si era buida, t’obrien amb el ronc característic d’un mecanisme automàtic.

 Altres vegades aprofitaven l’hora de dinar, quan ella sortia de l’estudi d’arquitectura, per despistar un parell d’hores amb reunions de feina imaginàries i trobar-se per fer un mos de luxúria incontinent en un hotel més luxós, aquest cop a Barcelona.

 Els hotels, almenys els que ells anaven, sempre tenen un aire d’incitació al pecat, sota l’aparença de respectabilitat de les decoracions pretensioses dels lobbies, tant els clàssics i pomposos com els modernets i de disseny. Aquest cop n’havien triat un d’especialment carrincló, i la mirada inquisitorial de la recepcionista, certament amb aires de senyoreta Rottenmeier, va disparar la incontinència narrativa de l’Ivó, que ja hi venia disposat.

 Perquè, és clar, no per casualitat havia pensat, aquest cop, en un motel de carretera. De camí, no va deixar de sonar Hotel California en bucle al màxim volum de l’equip del cotxe, i aconseguí contagiar l’eufòria a la Carla, com si fos una escena de Thelma i Louise.

 

 —Saps com es fa perquè ningú no em vegi on line al Whatsapp? —Mentre l’Ivó es dutxava, la Carla es mirava el mòbil, mig asseguda al llit, despullada sota una punta de llençol blanc recuperat de terra.

 —No et sento!

 —Que si saps... és igual.

 —Wow! No saps com m’agrada pixar a la dutxa després que me l’hagis deixat en estat d’absoluta inèrcia!

 —Ets un porc! Tant se val, ja ho miraré. —La Carla esperà que ell tragués el cap per la porta del lavabo—. És que em fa pal que l’Oriol ho vegi molta estona, ja et vaig dir que sospita alguna cosa, i si veu que passo tot el dia i tota la nit al Whatsapp, començarà a demanar coses que no podré explicar. Quan sigui a San Francisco el tindré tot el dia a sobre. Potser ens haurem de contenir una mica, Ivó.

 —Hahahaha! Doncs aquesta tarda no ens  hem contingut, ni hem fet servir gaire el Whatsapp, precisament. —L’Ivó es va desprendre de la tovallola i s’abraonà entre crits pretesament salvatges sobre la Carla, que xisclà i s’amagà sota el llençol—. Incontinència! Incontinència!

 —No, no, Ivó, no, para, para, que faré tard!

 —Si no whatsappegem, follem, follem i follem i tornem a follar!

 Però, rere les demostracions expansives, no va estalviar-se un punt de preocupació, no tant per ell com per la Carla, i de seguida desistí.

 —En realitat, crec que no pots evitar que, algú que et tingui al seu Whatsapp, vegi si estàs on line o escrivint. —Ara era l’Ivó qui seia al llit mentre la Carla se n’anava a la dutxa.

 —Doncs quin mal rotllo, què podríem fer?

 —Sempre podem baixar una app que el teu manso no tingui. N’hi ha de força segures, que no emmagatzemen els missatges un cop tramesos. —L’Ivó no era precisament un friqui de la tecnologia, però la situació de mobilització social que s’estava vivint havia fet populars algunes aplicacions de missatgeria instantània d’alta seguretat—. Vols que provem Line? He sentit que va molt bé. El teu home la té?

 —Crec que no. Vaja, n’estic segura, no és gens addicte a la tecnologia, i encara menys als xats —la Carla va aixecar la veu per fer-se sentir sobre la fressa de la dutxa mentre es fregava amb força, com si volgués netejar el sentiment de transgressió que l’aclaparava ara mateix.

 —Ni al Tinder?

 No va poder evitar deixar anar una riallada. Era el que més li agradava de l’Ivó, que la fes riure. Mentre l’aigua li cremava la pell i s’enduia l’escuma culpable desguàs avall, la Carla decidí sentir-se feliç, tancar els ulls, cantar com una ximple i, amb un somriure de satisfacció, fer un llarg i càlid pipí.

 «Every breath you take
 Every move you make
 Every bond you break
 Every step you take
 I'll be watching you».

 —On van a parar, els somnis que no recordes?

 —Els meus, entre les teves cames.

 —Ostres, Ivó, no diguis aquestes coses de bon matí, em fas perdre la concentració. —En realitat, la Carla estava encantada amb aquestes respostes poca-soltes, tan pròpies de l’Ivó—. I molt menys per escrit!

 —Tranqui, nena, que això és Line, recordes? Ja no t’espia ningú. —L’Ivó insistia en el personatge—. Paranoies, les justes, i millor les expliques al teu psicoanalista.

 —Para el carro, Woody Allen! I no m’agrada Line. Ahir, sense anar més lluny, no funcionava. Va, que tinc feina, et truco al migdia, d’acord?

 —T’adoro!

 —És que soc adorable.

 —Quan surt el teu avió? Ens veurem abans no marxis?

 —Procuraré sortir a córrer aquesta tarda i ens trobem on sempre, però serà un moment. El vol és a les vint-i-tres quaranta, i hem de ser a l’aeroport amb temps. —La Carla va sortir de l’aplicació deixant anar un sospir i, entre alleujada i trista, connectà l’Spotify.

 

 —Nota mental: cinc punt set kilòmetres correguts. —La Carla es va aturar a l’extrem del parc, a tocar del pipicà.

 —Ah, ja parles sola? —L’Ivó s’hi acostà sigil·losament i ella no va poder evitar un bon ensurt.

 —Ivó, ets idiota? M’has espantat. I no, no parlo sola, només verbalitzo les dades del trajecte, així després me’n recordo.

 La va besar lleugerament i va resseguir-li el rostre amb els llavis fins al coll, a tocar de l’espatlla.

 —No, aquí no! Ens veuran! —La Carla, però, no s’hi va resistir.

 —Mmmm, com m’agrada la teva olor quan estàs suada, com m’agrades quan t’enfades amb mi, com m’agrades, Carla, com m’agrades! Em tornes locu, saps? Et menjaria el cony ara mateix.

 Se’n desempallegà amb una empenta i sortí corrents, amb l’Ivó al darrere, cap al passeig, on finalment va començar a fer estiraments, aprofitant un dels bancs. S’havia fet fosc i passava poca gent. Una noia vestida d'auxiliar sanitària camina decidida i ràpida entre els arbres i, per moments, surt del passeig. Un gos blanc, petit i rinxolat, al final d’una corretja de color rosa, tiba decidit per fer-la tornar a la incerta seguretat del paviment ple de sots. No mira ningú. El gest no és adust, però. Decidit, potser sí, com el recollit de rínxols vermells que balla un ritme de swing sobre el seu cap. Ara somriu i després discutirà amb vehemència, per telèfon. Segurament té un amant.

 Quan enfila passeig avall, passa pel davant del banc on tres homes grans i savis es regalen una conversa de la qual frisa per robar-ne un mot, que mai no podrà sentir pel volum de la música que escolta. Més avall, molt quiets, l’Ivó abraça la Carla, repetint-li a cau d’orella la frase final de Lost in translation que ningú no sap, fins que els fanals del passeig s’han encès i la màgia, fatalment, s’ha trencat.

 

 

 L’Ivó va notar clarament la petita vibració del mòbil a la butxaca. L’agafà de seguida. Era un missatge d’un número que no coneixia i es va estranyar, però s’afanyà a obrir-lo. Feia un dia sencer que la Carla hauria d’haver tornat i encara no li havia dit res des de l’últim missatge de Line, avisant-lo que sortia cap a l’aeroport per iniciar la tornada.

 El missatge li va accelerar el pols: «Soc jo. Et puc trucar?»

 Tot just va enviar un simple «sí» de resposta i el telèfon va tornar a vibrar. Aquest cop era una trucada entrant, del mateix número.

—Carla!

 —Hola, amor meu! —Sonava nerviosa, amoïnada, excitada.

 —Què passa? Estàs bé? Per què em truques des d’aquest número?

 —Perdona que no t’hagi trucat abans. —La Carla gairebé no el va deixar acabar la frase—. He perdut el mòbil. O me l’han pres. Deu haver estat a l’aeroport de San Francisco, perquè quan vam passar el control de seguretat el tenia, però després, quan el vaig voler posar en mode avió, ja no el vaig trobar. Ara et truco amb un de la feina que he agafat aquest matí.

 —Ostres! I no pot ser que el tinguis en alguna bossa o maleta?

 —No, no, ja ho he desfet  tot i no ha sortit d’enlloc.

 —Bé, no t’amoïnis, millor això que no que l’hagués agafat el teu marit per espiar les nostres converses —L’Ivó provava de posar un to exageradament dramàtic, per fer-la riure—. Potser aprendria alguna cosa.

 —Ets un pervers, Ivó. Mai no ho faria, què et penses!

 —Escolta Carla, et vull veure. Necessito veure’t. —L’Ivó subratllà cada síl·laba.

 —No siguis nen petit, Ivó. Jo també et vull veure, és clar, però no puc sortir corrents ara mateix, l’Oriol és a casa, i ja està prou mosca.

 —Sortir corrents? Per què no surts a córrer i ens trobem?

 —Ostres, no sé! Però només podran ser cinc minuts, eh! On sempre?

 —On sempre, sí, ara surto! —L’Ivó va tallar la trucada abans que no es pogués fer enrere, connectà els auriculars i sortí de casa.

 Des de l’altre extrem del parc la va veure. Venia corrents, amb una cadència que el va fer aturar-se per mirar-la. Àgil, sense córrer gaire, compassant cada passa amb un lleuger moviment de braços i deixant que la llarga cua que li recollia els cabells marqués el ritme de la cursa, ara a la dreta, ara a l’esquerra, com el pèndol d’un temps perdut en mil records que se li van fer presents en veure-li el somriure. La Carla també va deixar de córrer per seguir caminant mentre agafava aire. Les cames, enfundades en unes malles negres, semblaven flotar sobre el terra, alentint cada passa per allargar el plaer de caminar cap a l’Ivó. Es van abraçar en silenci, una llarga estona, fins que l’Ivó la va allunyar, sense deixar-li anar la mà, per mirar-la de dalt a baix.

 —Llàstima de jaqueta —va dir—. Només et sobren tres talles.

 —No siguis burro, és de l’Oriol. La meva està per rentar i he agafat aquesta.

 —Ah, per això fas aquesta mala olor.

 Es van tornar a abraçar, rient, i es van besar amb suavitat gairebé innocent, protegits per la primera fosca del vespre, sota els vells roures del passeig. La tardor començava a endevinar-se en la catifa de fulles mortes, en la fresca de les tardes més curtes, en la maduresa del seu amor prohibit.

 —Quina putada, el telèfon. Com ho farem, ara?

 —Jo et trucaré, Ivó. Ja n’he demanat un de nou, però trigarà uns dies, és el que passa amb els telèfons d’empresa.

 —Seguiràs amb el mateix número?

 —Sí.

 —Has provat de trucar-hi?

 —És clar! Ho vaig provar per si l’agafava algú o el sentia, ara portava What a fool believes per les trucades entrants. Estava desconnectat o fora de cobertura.

 —Ho tornem a provar? —l’Ivó no va esperar la resposta.

 En el silenci del passeig, la música els va caure a sobre com una explosió. Es van mirar als ulls i la Carla va posar la mà a la butxaca d’aquella jaqueta de l’Oriol, per reconèixer la forma d’un telèfon i constatar el que s’acabaven de dir amb la mirada.