Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

SO LONG, MARIANNE

SO LONG, MARIANNE

https://www.youtube.com/watch?v=Slo9oP5p36E


Ara que Leonard Cohen hauria fet 85 anys, recupero la nota que va escriure per la Marianne (lliurament traduïda per mi) i el que jo mateix vaig escriure en fa gairebé dos, quan va decidir marxar amb ella... Cica el link de dalt, escolta i llegeix.


«Bé, Marianne, finalment ens hem fet grans i els nostres cossos defalleixen; crec que et seguiré ben aviat. M’agradaria que sabessis que estic tan a prop teu que, si estires la mà, podràs agafar la meva. Sempre he estimat la teva bellesa, la teva saviesa, però no cal que t’ho digui, ja ho saps prou. Només vull desitjar-te bon viatge, i que la terra et sigui lleu. Adéu, vella amiga, de tot cor, amb amor. Ens retrobarem pel camí».
 El Jan li va llegir la nota de comiat quan la Marianne encara tenia forces per somriure. Va allargar la mà, efectivament buscant la meva, i els seus llavis van provar de taral·lejar Bird on the wire, com el dia que els ocells d’Hidra es van parar per primer cop a descansar del vent de l’Egeu sobre els cables de telèfon acabats d’instal·lar. Llavors érem joves i feliçment turmentats per pèrdues recents. L’Àxel havia deixat la Marianne i jo, tot just començava a aprendre a viure sense la Lena.
 «Now so long, Marianne, it's time that we began
 To laugh and cry and cry and laugh about it all again»
 Ara que jo també allargo la mà per trobar la seva, penso que aquells set anys, tan fugissers com van semblar, van durar una eternitat. Una eternitat que va més enllà dels darrers cinquanta que ens han separat. Hidra. El regust salat del mar gronxava la nostra passió com feia el vent amb aquella parella d’ocells sobre els cables. La remor de les ones que morien cada vespre sota casa, quan la nit encara no havia començat a il·luminar-li el rostre i a posar nom a totes les criatures que volien entrar en la cançó que duria el seu nom. Tot estava per fer.
 «Now so long, Marianne, it's time that we began 
 We met when we were almost young»
 Jan, Àxel, Lena... Tothom havia anat marxant d’Hidra. I quan li ho vaig demanar, la Marianne em va seguir il·lusionada, primer a Mont-real i després a Nova York, on els cantautors del Greenwich Village protagonitzaven la revolució estètica a la qual no volia fer tard. Van ser uns anys de trens i avions, anys de carretera, de motels i pisos compartits. I també de noves cares, de noves trobades, d’amors fugissers. La Marianne es va anar cansant de perdonar, i un dia va decidir sortir de la meva vida, en silenci, sense fer retrets, igual com hi havia arribat. La cançó ja es podia cantar.
 «Now so long, Marianne, it's time that we began 
 For now I need your hidden love»
 Estic preparat per a morir. Només espero no tenir massa por. Que sigui ràpid i no gaire incòmode. Quan el Jan em va trucar des d’Oslo per a dir-me que la Marianne s’estava apagant, vaig saber que, malgrat els cinquanta anys i l’oceà que ens ha separat, aquella mà que tenia a tocar només podia ser la d’ella. Finalment, la cançó tenia nom.
 «Oh so long, Marianne, it's time that we began
To laugh and cry and cry and laugh about it all again»
 
©Josep Amorós, novembre de 2016
Versos en anglès de Leonard Cohen, So long, Marianne.
Mad Writer (Josep Amorós)
23 Setembre 2019
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat