… Cops de mar se t’endinsen
 i et tornen traïdor
 I et desfàs
 sense massa remor
 i t’emportes les cendres que em vull quedar jo… 

… Vull la sal que s’enganxa
 quan surto de tu
 i enterrar-me a la sorra
 per seguir sentint-te aquí.
 
 De la sal i les cendres que em queden de tu. 

La sort dels rius. Illa Carolina. 

 Il nome suo nessun saprà!
 E noi dovremo, ahimè, morir!
 Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
 All'alba vincerò! 

 Nessun dorma. Turandot. Andrea Bocelli. 

 

 

Dos quilos de cendra. Tres quilos l’urna, de granit fosc i una mica aspre, com les mans que encara sent sobre el cos. Per sort no té arestes. La Txell no deixa d’acaronar aquest recipient absurd com si el Carles encara pogués sentir els seus dits prims i llargs que tantes nits han resseguit els racons del seu cos esgotat. I l’ànima? Quant pesa l’ànima? 

 Ja fa dies que espera aquest moment. Quin desig tan terrible. Un desig que ha crescut dins seu, rosegant-li fins al fons del cor els sentiments de pèrdua, tan plans i irrellevants ara, sense deixar que el dol pugui manifestar-se tal com ella voldria. La Txell plora amb llàgrimes que s’eixuguen sense haver caigut, però que li han deixat una petita llaga als llavis, ahir vermells i avui inflats i emblavits d’estrènyer-los sobre la sal del seu plor. Un desig de plorar per fi, sense haver-ho d’amagar a qui ha viscut i a qui ha mort per les seves mans, a qui ha patit tant com ella mateixa, a qui encara pateix tancat dins l’urna cada cop més feixuga, més difícil d’abraçar, més aspre i més fosca. I l’ànima? També es pot abraçar? 

 El vent de l’illa li esvalota els cabells que surten sota el barret que el Carles es va posar quan va perdre els seus. Llargs, pèl-rojos, definitivament despentinats, però encara amb la força de la cabellera que a ell tant li agradava ensumar, besar i abocar-li sobre el rostre encès de desig, i que sempre tornava al seu lloc com si no volgués que el destí imposés el seu designi terrible. 

 “No em deixis viure. No em deixis morir. No vull morir, però no vull viure només per viure, no vull viure només per morir. T’estimo. M’estimes. I sé que també m’estimaràs quan facis que tot això acabi” Ho va trobar escrit a mà, amb aquella lletra que només ella podia llegir. “Formentera, es Caló d’es Mort, el primer divendres després de...” La Txell va sentir la punxada d’estripar la quartilla com si així pogués estripar també aquell terrible i darrer desig. Però per més que volia, el full seguia sencer, tremolant entre els seus dits, sense una  arruga, fent-li sentir que havia arribat el moment de posar a prova el valor d’un amor que, ara sí, anirà més enllà del desig, més enllà del destí, més enllà de la vida. I l’ànima? També anirà més enllà? 

 El sol ja està a punt de tocar l’aigua quieta i encara no gaire freda. A contrallum, la Txell l’ha vista i a l’instant l’ha reconeguda. Les notes èpiques de l’ària de Turandot han tornat a posseir-la, com quan tots tres deixaven que aquest mateix sol, a punt de rendir el seu poder sobre el mar transparent i encès, il·luminés en un darrer esforç per sobreviure la felicitat de la seva transgressió. Va ser un estiu, només un estiu, i després tot va tornar a la còmoda i grisa normalitat. L’Anna va desaparèixer i el Carles va tornar a ser només seu. 

 Ara l’Anna ha tornat en aquesta silueta negra, dibuixada nítidament contra el sol i el vent. La Txell endevina més que veu el cabell curt, el cos prim i fort, els seus braços llargs i la mà que amb prou feines reté un full de paper que el vent li vol prendre. La Txell ja sap què hi ha escrit en aquest full, ja ha vist aquella lletra que potser no només ella llegeix, ja ha entès que el desig és el mateix, les mateixes paraules, la mateixa vida, la mateixa mort, el mateix dia, el mateix lloc. Segurament també l’Anna va voler estripar-lo. Segurament es va demanar amb amargura per què ella, que després d’aquell estiu va quedar tan sola, com l’amiga, la que sempre quedava al darrere, la que mai va exigir gaire més que l’amor fugisser de les tardes de divendres i algun viatge d’amagades, per què ella havia de carregar per sempre més amb l’empremta immerescuda del botxí. I l’ànima? Restaria en pau quan tot se sabés? 

 Veient que l’Anna ve cap a ella, la Txell obre l’urna i li ofereix les cendres. Totes dues n’escampen una alenada contra el vent de l’illa, abans de deixar que les ones s’emportin la resta. La Txell acaba d’entendre que ja mai més podrà plorar pel Carles, perquè així com mai va saber amb qui més havia viscut, tampoc sabria mai del cert qui l’havia mort. I l’ànima? 

©Josep Amorós, 27 d’octubre 2016

Relat publicat a la revista 30 dies (febrer 2018) i editat al programa A mi això no m'interessa de Ràdio Sant Cugat (novembre 2019)