Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

Un póster del Che

 
Sempre he sentit aquesta necessitat de posar música a qualsevol estat d’ànim. «Quina dèria!», deia la mare quan, d’adolescent, em tancava a  l’habitació per punxar vinils i apujar el volum fins que els cops a la porta deien prou. Tampoc no era res estrany, a casa els avis sempre hi havia qui tocava el piano a la saleta i, al pis de Balmes, el pare posava concerts cada matí de diumenge al tocadiscos del menjador. 
            Avui és fàcil posar música, trobar la peça que et ve de gust o, senzillament, deixar que l’algoritme del mode aleatori et sorprengui amb encert sovint discutible. Així, doncs, ara obro YouTube Music o Spotify i connecto els audiòfons que mai no acaben d’encaixar a l’orella, però que fan de cordó umbilical a l’expressió melòmana dels sentiments inconfessables. És clar, tancar-se i posar el volum a tota merda implicava cantar, ballar i tocar una guitarra imaginària davant d’un públic també imaginari aquelles tardes que imaginava jamsessions amb Clapton, Bowie i Patti Smith, sota la mirada severa del Che i la complicitat de la noia del Flower power. Què se n’haurà fet d’aquells pòsters? 
            Avui ho he tornat a provar i, aprofitant els avantatges tecnològics del wifi, he sortit de l’estança com Jagger sortia a l’escenari, he cantat més fort que mai i, fins i tot, he tocat la bateria —sí, imaginària— escales amunt. A les golfes, des de la paret més alta, el Che em feia l’ullet.

© Josep Amorós i Masachs, Safecreative 2022
Mad Writer (Josep Amorós)
27 Juliol 2022

Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.