Tempesta sobre el mar. Aquarel·la. Joseph Mallord William Turner.

BRAMUL DE VIDA

Vaig salpar de terra endins, aprofitant l’empenta de la pluja enfurismada, esperant que els llamps il·luminessin la derrota, rumb sud, on la mar besa la terra perfumada. Les flors em gronxen, encara no les ones, en un esclat de mil colors de calzes i pistils, fins i tot les més matineres, aquelles que s’ha endut a terra la mateixa pluja que les va fer boniques. Atalaio l’horitzó, perquè mirar és un acte del voler, i veure ho és del sentir. Tothom llegeix els mateixos mots escrits, ningú no sent el mateix un cop llegits. Perquè cap poema, cap relat no està acabat fins que algú no l’ha llegit. I llegir-lo sobre la línia on els blaus es confonen és escriure’l de nou.

 El bram del bou que arrossega l’arada, a mig camí, s’assembla al de la mar, quan el conreu l’acosta a les ones, les que trenquen jous i esquelles i posen sal a les collites. Ben aviat, la verema ens tornarà la sal de l’aigua, el vi de l’illa, el record de la terra, el bramul de la vida.

 El matí que tot ho rega amb gotes de rosada transparent i freda m'arriba avui amb l’aire de la pluja, una tempesta per babord, a l'amura, allà on el vent empenta la tendresa de sa fúria.

 Amb prou feines mantinc el rumb, una cenyida que no deixa tensar del tot l’escota, com qui vola un estel. La bellesa sempre és al camí, perquè el llevant amainarà i, quan els cors s’allunyin, la marinada seguirà arribant, cada vespre, a la mateixa hora.

© Josep Amorós, juliol de 2019