CADA NIT, A LES DOTZE EN PUNT

 Cada nit, a les dotze en punt, la Lisbet surt a la terrassa que dona al pati. Després de sopar, la fresca convida a fer un mos. El veí de dalt, que passa tot el dia fent escales al piano, es concedeix, cada nit, a les dotze en punt, el plaer d’una peça. Avui toca la variació divuit sobre un tema de Paganini, i la bellesa de les notes de Rachmaninov gronxen suaument l’alè humit de la penombra. Com cada nit, a les dotze en punt, la Lisbet obre la moleskine de tapes negres i guixa quatre ratlles, de memòria, d’algun fet o algun desig que li ha portat el dia i que, si no el sublimés a llapis, no l’acabaria de fixar a l’ànima.

 Cada nit, a les dotze en punt, veu fugaçment la veïna de la casa del davant que apaga el llum de l’escriptori i deixa l’estança a les fosques. Ha estat estudiant amb pau i determinació. Malgrat que troba un instant els ulls de la Lisbet que la miren, no sap que, com cada nit, a les dotze en punt, li desitja sort en el que sigui que estudia.

 Pensa que li hauria de dir, que sabés aquest desig de sort i encerts en el camí que ha triat, que serà dur. Però no sap com fer-ho. Senyals amb els llums?. Una innocent pedreta a la finestra? Com cada nit, a les dotze en punt, la Lisbet torna a entrar i s’enfronta a la imatge del mirall i, malgrat que troba un instant els ulls que la miren, apaga el llum i es demana què se n’ha fet de la sort aquesta nit, a les dotze en punt.

©de la il·lustració: Bet, agost de 2019
©del text: Josep Amorós, agost de 2019