A E. S. Carné

En record del besavi Emili Badiella i Ribas, mecenes, i el seu fill, el tiet Elies Badiella i Carné, pare i germà, respectivament, de la iaia Anna, i a qui Joan Salvat-Papasseit dedicà els poemes que han fet néixer aquests dos relats.

Nadal

 Nit de Nadal. En la petita habitació del pis d’un carrer desaparegut, m’arraulia sota la pesada manta, gronxat per les aromes del brou que havia estat fent xup-xup tot el vespre a la cuina econòmica de la planta baixa. La gent de casa feia els preparatius i el foc obrava l’alquímia de convertir ossos, viandes, herbes i verdures, en la promesa de l’escudella de l’endemà i els canelons de Sant Esteve. Les músiques de la casa sonaven amb veu suau per contrast amb el martelleig obsessiu de les rodes dels carros que passaven sobre les llambordes, anant cap el mercat. 

 Passada la mitjanit, sentia cantar grupets que sortien de Missa del Gall: “Regala petons, regala petons...” 

 Una colla de noies i nois es van aturar a sota de casa, fent un xivarri enfadós de simbombes i flabiols fins que el veí del davant, un vell poeta misogin i rondinaire, va deixar sortir son fill i tots plegats van seguir carrer avall, cap al celler, on els esperava un ressopó d’exquisits dolços nadalencs. El poeta, mentrestant, va obrir la finestra per aprofitar la llum dels fanals i el vaig veure inclinat sobre la taula d’escriure. 

 L’endemà vaig sortir ben d’hora per veure les paradetes del mercat de Nadal, a la rambla, una mica més avall de casa. La dona dels llibres de vell ja hi era i em va senyalar un petit volum en rústica sobre una pila ben ordenada: L’irradiador del port i les gavines. El vaig obrir a l’atzar i vaig llegir: Nadal.



Els tres reis

 És nit de reis. La canalla dorm o ho fa veure, excitats pel desig que sigui certa la màgia i mai no es confirmin les mitges veritats que ja endevinen, les mateixes que encara faran com si no volguessin saber un parell d’anys més. L’Elisabeth dorm i somia la més bella cançó que mai no ha sabut sencera. La canta en somnis, amb veu de soprano, una pluja d’estels i l’estrella rua que en sortir cau al mar. Un vaixell se l’emporta, amarrada a la proa, i serveix de fanal als tres mags que ara s’alcen  de l’aigua, cavalcant un ocell poderós d’acer i soroll. Ben aviat tocarà terra, malgrat els corsaris d’avui i un anglès que era al Caire. 

 En el somni, un poeta li ha dit que encara és a temps de guardar la innocència dins la butxaca i l’estrella s’ha fos en els ulls adormits, enyorada de la llum que divaga rere les parpelles, la mateixa que il·lumina el somriure i ara guiarà el camí dels mags. Tres soldadets dels reis, baioneta calada, lluen gallardets d’or com els cabells rossos i rebels que no acaben d’amagar el rostre plàcid. El somriure s’eixampla i mostra les dents, blanquíssimes, perquè sap que els tres reis els té, d’ahir vesprada, tancats en el rebost per fer-los la vida flonja. 

 L’endemà, entre crits i rialles, l’Elisabeth desembolicarà un paquetet de mil colors amb llaç d’argent i obrirà el poemari com si fos una capsa de bombons. I el tancarà, saciada, com qui tanca un joier. 


©Josep Amorós i Masachs