CONTE DE TARDOR 

 Aquest matí m’han despertat dues gavines. Per la finestra que mai no tanco arribava l’estridència del grinyol excitat, la dissonància d’una simfonia desafinada que m’ha fet pensar que, des de fa dies, volen més baix. La tardor s’acosta, potser l’han portat les mateixes gavines que ara, en un majestuós pas à deux, han recollit la calidesa del sol per repartir-la, amb el batec de les ales, sobre els caps dels qui ens hem llevat amb l’ànima a punt per ballar. 

 L’estiu ja s’enyora en l’aroma de la pluja d’anit, així que la proposta ha de ser un tango, punyent i estripat, descarnat, que condueixi amb violència cada passa, cada gir, cada mirada que et farà girar la cara i menystenir la passió, i escampar els cabells fins al terra d’una platja que ja ha quedat lluny. El migdia s’enfila i els peus nus trepitgen la primera catifa de fulles mortes que anticipa saons de miratges, tasts ensucrats d’aquella dolçor que ve de madur, de vell i cansat, del tren caduc que sacseja la tornada al no-res. 

 I aquí som de nou, on res no ha canviat, hem fet una volta més al sol que avui és més gros i s’endevina més baix, més proper. L’any no comença el gener, s’acaba quan la tardor ens porta aquests colors que has començat a pintar i quan, decidit a deixar entrar l’última llum que ja no et fereix els ulls, obro de nou la finestra i observo, embadalit, les mateixes gavines que ens han seguit des d’allà. 

©Guspira, setembre de 2019, de la foto
©Josep Amorós, setembre de 2019,  del text