© de la fotografia Dolf Walter

 D’on no n’hi ha 

I m’has rondat el cap tot el dia, els llavis humits. T’endevinava el sexe premut només pels jeans, evident, esbullat per les costures que l’afalaguen en cada passa de ball que fas per trobar-les. Has tornat de la platja i feies la cara d’aquella altra, la d’anit. Cada detall, cada gemec, el duus als ulls. 

            Et toques sense treure-te’ls i en tastes la humitat amb dos dits. Et miro. Sé que et toques per a mi i t’accepto el duel. La mà et desafia sense descordar cap botó, però a dins, per la cintura. Tampoc hi ha el bòxer i em reconec, obro i tanco la mà i et miro, insolent, i reverbero el desig dels teus ulls. La llengua treu el cap entre els llavis, també humits. Et recolzes a la paret. A tres metres de tu, enfrontats, faig el mateix. Dempeus, d’esquena a la paret, ens toquem i ens mirem, cadascú a si mateix, onanismes compartits que incendien l’estança. Les parets ens empenten, però aguantem la força centrífuga en aquests tres metres que vessen desig. Puc sentir el perfum del ball de feromones, la provocació dels teus ulls: “Ni t’acostis” han dit, perversos, brillants. 

            Mostra’t. Descorda botons i allibera el cul amb el gest de qui despulla el desig, i arranca els camals dels peus i arrossega els tacons. I ara segueix, a distància de repte, el delit despullat. Gira’t i mostra dos dits, allà baix. Puja la brusa i clava els mugrons erectes a la paret calenta. També m’he descordat i els pantalons cauen per les cames. Gira el cap i mira'm de cua d'ull, vermell, golafre. 

            Vols travessar la paret. Et sento l'alè. La distància t’embogeix els sentits i saps que ja arriba. T’obres com una ballarina i et mostres i crides l’orgasme que et ve de tan endins, que et t'estremeix les cuixes. 

            Avanço unes passes. No et giris, no m’acullis, avui no et tocaré, només atansaré el desig fins que el sentis al coll, la llengua no et llepa l’orella i només l’alè d’un sol mot et fa cridar de niu. Aquest cop, amb repeticions, l’eco que es transmet per l’espai que ens separa, lluny per no tocar-nos, però a prop perquè sentis que els porus t’engoleixen. 

            Exploto. Sobre el cul imponent, esplèndid, ofert. I arrossegues el cos, vençut, paret avall, i l’esgarrapes i t’esllavisses fins a terra. Has guanyat, la pell et crema i somric. 

            Avui no ens hem tocat i, en canvi, ens hem gaudit. Ara sí, digues-me que soc un cabró. Seguiré sense tocar-te. Miraré com són les teves mans les que et rebreguen de nou. Cabró, si no n’hi ha, no en raja. 

 

© Josep Amorós Masachs, novembre de 2020