El crit 

Vas cridar i algú et va pintar. Vas cridar i et vaig escriure el crit. Aquell que et vaig veure als ulls abans que no el fessis, sabent que vindria. Un crit que empeny el gemec i el fa créixer, un crit que s’amaga rere un somriure que després esclatarà en rialla d’ocell. Un crit que és de cos i de pell. Sé que vindrà, te’l veig als ulls que espurnegen desig. Però el crit no serà d’amor, de passió. Serà un crit primigeni, atàvic, pairal, profund, que es trencarà quan surti. 

 Sé que vindrà, aquest crit anunciat, com quan miro el corriol per on sé que arribes i em quedo ben quiet, contemplo el teu pas i et sento riure de lluny. Tu també ho saps. Cridaràs de coll des del fons del teu pit, la boca grossa, oberta, sensual. Però encara no el deixes sortir. El sents créixer dins, des de l’estómac i el ventre. El somriure no el pararà, ja l’has fet teu. Ho sé, és un crit de viure i de riure, no és d’amor, però tu l’estimes. 

 M’has vist i somrius. Vens amagada rere els rínxols de plata que et despentinen el rostre. I somrius. Mous el cap i sacseges les ales, i el gest et delata. Obres la boca i el crides. Crides, crides llarg, sostingut, en un si bemoll major, crides al bosc, a la vida, ja no em mires, has tancat els ulls amb força, crides el crit, el crides perquè es trenqui i, finalment, s’alliberi. I ara rius. I ara vius. I el mires marxar, saltar-me per sobre. I ara sí, ens hem besat. 

 

© del text Josep Amorós Masachs, novembre de 2020
© de la il·lustració Bet, novembre de 2020