El fil vermell 

 Portem lligats al canell els fils vermells que ens uneixen amb totes les persones que ens anirem trobant a la vida. Uns són més gruixuts, més forts, de color més pujat. Altres són prims com un fil de seda. Tenen diferents llargàries segons el moment, així que s’estiren si ens sentim més allunyats o, al contrari, es fan ben curts quan la relació és més estreta. Són invisibles però elàstics, a vegades ens pesen i s’entortolliguen, fan nusos que costen de desfer. Alguns tot just comencen a retòrcer les fibres i uns altres pengen gairebé descosits. 

 Tenia el poder de veure’ls. Cada matí es mirava el canell i els comptava. Un de molt vellet, fi com un fil de pescar, a penes un record. Un parell un xic descolorits. Algun dia n’havia de nuar algun que es volia desfer abans de sortir al carrer, on tothom els lluïa sense veure’ls ni saber que ell sí que els veia, una teranyina infinita de fils vermells que teixien relacions apassionades, mesquines, platòniques o interessades. 

 La va conèixer estirant d’un fil. Potser perquè era esquerrana van quedar nuats cara a cara i tot va ser de seguida molt intens i molt ràpid. Llavors va arribar la pandèmia interior. El fil seguia allà, però ara no la veia a l’altre extrem. Van passar cent dies, cent anys, i ja no en veia cap més. Fins que, ahir al matí, quan es va despertar, va trobar sobre el coixí la punta esfilagarsada d’aquell mateix fil vermell. 

 

© del text Josep Amorós Masachs, octubre de 2020 
© de la il·lustració @ares_lisbeth, octubre de 2020