Esguards i humitats
Poemari

I

Aquesta nit deixarem vessar els llençols 
i omplirem de desig l'estança. 
Ens beurem els sentits, 
i ens eixugarem les pors 
d'enyorances.

 

II

Som 

De botons descordats, 
de mitges llunes. 
De somriures verticals 
i d’espurnes. 
Sentiments desbocats, 
nits que ens mullen. 
Apassionats.

Som.

 

III

Era un blau digne de badar-hi.
Un blau de cobalt, de metall dolç, de mar. 
Jo gairebé sempre vesteixo aquest blau.

 

 IV

Quan un cataclisme et remou, 
el primer que et cau són les sabates.

V

Sota les llambordes
encara hi ha la platja.

 

VI

Escriuré a la teva pell 
les coses que mai no t’he dit, 
i et llegiré en veu baixa 
i em deixaré seduir. 
Jugarem que endevinis 
tot el que ara escric 
i en farem un llibre 
i el titularem desig.

VII

Un got de les teves llàgrimes.

VIII

No és l’ombra,
és la llum qui et tatua la pell.

 

IX

Secrets 

Saber un secret 
Confiar un secret 
Compartir un secret 
Guardar un secret .

Ser el teu secret.

 

X

Un altre cop abril.

 

XI

Tanca els ulls, potser em veuràs.
He pujat les escales del teu cos
Fins a deixar-te mil petons
I llavors l’has arquejat.

El cap enrere
El ventre ofert
Els malucs, ferms
Les cames tenses.

I he tornat avall,
T’he acceptat el repte
I t’he menjat el sexe
Com qui es beu la mar.

 

XII

Res més perfecte que un botó cordat
Res més suggeridor que un de descordat.

 

XIII

Deixa’t gronxar com una sirena adormida.
Flota a la deriva
I que el sol t’escalfi la pell,
Nua de pors i de robes,
Desig humit, mar prohibida.

I deixa’t vestir per la posidònia
I el fred de fora.
L’apartaré com una carícia
Que et desvetlli els sentits
D’aquesta hora nova.

 

XIV

I abans no baixi la boira
Busca els meus ulls
Al mateix mirall
On he vist els teus.
Baixarà, els entelarà,
I ens hi amagarem junts.

 

XV

Bon dia,
Tan nua com m’arribes avui!
I com vull regar aquesta nuesa
que floreix, esplendorosa,
cada nit, quan et penso
i et despertes
i et vull.

 

XVI

Tu, primer tu
Jo, primer jo
Fes de nosaltres un jo
Faig de nosaltres un tu
I així, plegats, serem primer
Sense jo deixar de ser tu
Sense tu deixar de ser jo.

 

XVII

Ets al costat fosc,
a l’altra banda del mirall.
T’he fet l’amor
amb el cos atrapat
entre el fred del vidre
que empenys amb els pits
i la passió al darrere,
que sents tan endins.

Has besat la imatge del mirall,
m’enlluernes!
I jo llepava el costat amagat,
el contrallum del cos
tens, de puntetes.

Quan, finalment, t’has girat
m’has fet miques
amb el fred recent del vidre
ara entelat.
I he besat amb passió
la boca de carn
i els llavis del mirall
i t’he tingut tots dos cops.

 

XVIII

I quan són els ulls que s’esmicolen
en el plor que flueix dolç,
aquell plor que no fa mal
trenca el dolor i no crida,
aquell plor que reconeix
cicatrius que eren ferides
i ara són llàgrimes que vius,
agraïda.
I és llavors que el somrís
et fa lliscar pel rostre
mil bocins de vida.

 

XIX

Ara soc jo qui et veu els somnis
Que mullen llençols
Les mans que busquen humitats
I somien ser boques i llavis.

Que freguen i gronxen
El desig febril de cossos ardents
Que penetren racons
Masturben i estrenyen.

I al matí, sense llum, desperts,
Ens menjarem els orgasmes,
Recordarem els petons,
I repetirem els gemecs.

 

XX

Per abraçar-te l’esquena
T’he buscat sota els llençols.
Entortolligues les cames
I et sento la pell freda.

T’escalfaré els peus
Freds, xics, perduts
Amb la calor del desig
Que et tinc, que em tens.

Et besaré el coll
Amb paraules perdudes,
I de la nit en farem
Un sol tast, un mos sol.

I desfarem l’amor
I ens nuarem les vides
I ens menjarem les boques
Per encendre el foc. 

© Josep Amorós Masachs, desembre de 2020