© Nigel van Wieck

Finestres 

Em fascinen les escenes que veus a les finestres. Sempre són molt limitades i n’has d’imaginar la resta. Són fotos fixes, però efímeres, de situacions quotidianes, d’intimitats que no saben que es mostren. Cada flaix esdevé l’inici d’una història que es completarà al meu cap, amb punts de gir, trama i desenllaç, potser sumant aquesta i aquella altra i una de més alta que només deixa albirar una silueta suggeridora. 

 Els vespres, si passejo a hores que tothom ja és a casa, em fixo en les que no tenen cortines. La foscor de fora les hi atorga condició de pantalla i et pots imaginar què fan els personatges que veus. Aquell home sense cara assegut a un escriptori atapeït de papers, llibres i una pila de coses absurdes sobre les quals flota l’ordinador. Deu treballar en un llibre, o potser en cotitzacions de criptomonedes. La seva veïna tampoc no ha corregut les cortines i es descorda l’esquena d’un vestit negre. Potser no ho saben, però els imagino d’aquí a una hora, quan no quedi cap finestra amb llum. Ell ha picat a la porta d’ella, no el timbre, sinó amb el dors d’un sol dit, fluixet. Si fos estiu, la finestra de més a la dreta seria oberta, i la pel·lícula tindria banda sonora. Però és hivern i només un petit clarobscur de llum de tauleta de nit projecta ombres de desig al sostre, que em quedo mirant un instant abans de pujar el coll de l’abric i seguir caminant, sol, sense rumb. 

 

© del text Josep Amorós Masachs, novembre de 2020