I ara ets aquí 

I ara ets aquí, i no sé si t’he de tornar el somriure gairebé de compromís, si he d’obrir més la boca per acceptar-te la llengua. Ets aquí i ja tinc la mà esquerra (sempre l’esquerra, per què l’esquerra?) dintre les calces, però no sé si separar-te els llavis amb el dit. Ara ets aquí i el moviment es congela, com el temps, com aquesta tardor que ha tornat tan de sobte com tu. Has tornat? Ets aquí i no sé si ets tu, de fet quant fa, tres anys, quatre? La gent canvia en quatre anys, la gent canviem en quatre anys. Però ara ets aquí i segurament et preguntes si jo soc jo. I no tens respostes perquè, a la fi, no n’hi ha. Ets aquí però no crec que siguis tu, com tampoc creia que haguessis marxat. Tant se val, si sempre has estat aquí, perquè ara veig que tot s’ha refredat. Ets aquí i jo estic fred. Fred amb la llengua a la boca, fred amb la mà, finalment dins, fred amb els mots que el somriure glaçat no ha deixat pronunciar, fred com el temps, fred com tu. 
            Vaig trobar el teu anunci, el mateix que et vaig escriure fa quatre anys. Els ulls gairebé l’havien passat per alt quan alguna cosa em va fer aturar. Vaig obrir les fotos, set. Com sempre, amagues el rostre fora de pla en una, rere una pamela molt ample en dues més. Desenfocat o tapat pels mateixos cabells rossos que sempre t’he vist agafats en aquella cua alta i tibada que tant m’agradava desfer. Les dues últimes, d’esquena a càmera, mostres l’amplada de nedadora i el cul, generós, que s’esmuny d’unes blondes blanques com les sabates de tacó que t’aixequen un pam sobre el desig que provoques tant com rebutges, i un principi del perfil on puc endevinar el sarcasme que dibuixes als llavis. Totes les fotos són noves i veure’t, tant temps després, m’ha colpit. Ara ja no et dius Sílvia. He llegit l’anunci. No has canviat res. Excepte el nom. Excepte les fotos. Excepte el telèfon. 
            I ara ets aquí. Amb la cua alta i tibant però sense el teu personatge. Blondes, tacons, pamela, àlies, tot s’ha quedat a les fotos, com llavors ja es quedava perquè jo mai no et trucava a l’anunci, a aquell número d’un altre aparell que sempre tenies girat i en silenci quan eres amb mi, i que et veia mirar amb desgana tan bon punt m’aixecava. Aquell número que vaig marcar un sol cop, amb el mateix resultat, quan vas deixar d’agafar-me el de sempre. I ara ets aquí, perquè he marcat el nou i l’has agafat. Segurament perquè no em tenies bloquejat en aquest. 
            —Sílvia. 
            —Ja no em dic Sílvia —de seguida has sabut que era jo. 
           I ara ets aquí. I ho sento tot tan fred que no sé si aturar-me i pagar-te abans de seguir. Com aquell cop que et vaig voler ferir i et vaig deixar uns bitllets sobre la taula, ves a saber el perquè. Ja no et vaig tornar a veure. Fins que vaig trobar l’anunci del teu personatge. Fins que vaig provar de trucar-te al nou número. Fins que vaig veure que ja no et dius Sílvia, que potser no ets la Sílvia. Fins que vas contestar. 
            —Ja no em dic Sílvia. 
            —Et vull veure. 
            —D’acord, jo també. 
            Vas penjar. Els detalls no calien. L’hora, el dia, el lloc. Aquell últim cop t’havia deixat la clau sobre els bitllets, però tu sempre arribaves abans. Avui també. He trucat i has obert de seguida. No hem dit res. No calia. No sé si t’he de tornar el somriure gairebé de compromís, el petó sobre els llavis tancats. No sé si he d’obrir-los i trobar el teu gust. No ho sé, de veritat. Com no sé si de fet ets aquí, perquè ja no ets la Sílvia. Potser ets tu, sí, potser tens aquell gust de tendresa traïda, de record que em fereix, de carícia comprada. Aquell últim cop no hi va haver sexe, potser per això et vaig pagar. 
           I ara ets aquí. 

 

© Josep Amorós Masachs del text, octubre de 2020 
© Howard Ashton-Jones de la fotografia