Havien deixat l’autopista i, arribant a Mas Gener, una imatge del passat la va fer aturar el cotxe. Mostrant orgullosa les ferides d’anys al carrer, s’hi alçava una cabina. Era d’aquelles d’alumini i vidre, de les que t’hi ficaves dins per a parlar per telèfon abans que la tecnologia els traslladés a la butxaca. Recordà aquelles trucades, les monedes que queien inexorables als llimbs dels mots mai sentits, i va tornar a un temps de sentiments urgents, de converses que no es podien fer des de casa, que no es podien ajornar.

—Vine —va dir, a mig sortir del cotxe.

 Van córrer entre rialles fins a la cabina. L’espai era massa just per a dues persones, però aquesta havia perdut la porta i no s’hi haurien de quedar per sempre més. Va despenjar el telèfon. Sense línia. Es van besar, amb l’excitació retrobada d’aquelles trucades antigues, de paraules que tornaven del passat per una línia desconnectada.

 Va ser el primer cop. Aquell setembre en vingueren molts més, fins que la realitat ho va fer impossible. L’hivern s’acarnissà a carrers i passions, deixant-li un regust de pèrdua inevitablement associat a la imatge de la cabina, congelada a la plaça i a la seva memòria ferida.

 Tot just feia un any. Passejava pels carrers costeruts entre La Floresta i Valldoreix. En una cantonada insòlita, s’hi va trobar una altra cabina. Amb recança, s’hi atansà. Aquesta conservava la porta i l’obrí. El so estrident del telèfon la va fer saltar. Despenjà i, amb una seguretat inesperada, va dir:

—Mmaarrttaahh?

 

                                                                                 © Josep Amorós, setembre 2018