Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

  • 0
    Mecenas
  • 0
    mensuales
  • 0.0
    total

El retrat. Converses dibuixades

RETRAT/RELAT. Dos relats que són dues aproximacions diferents a la gènesi d'un retrat. I també a la gènesi d'un relat.


El retrat
 Havia fet apunts a llapis a partir d’algunes fotos que li havia enviat. La Liza, però, m’havia dit que volia retratar-me al carbonet i del natural. Va assegurar que atraparia millor l’expressió, l’esperit, l’ànima. Segurament era així perquè, en els diferents apunts  que m’havia fet arribar, tot i ser molt bons, no m’hi acabava de reconèixer. Tenien una bona versemblança però sempre els veia inexpressius, sense vida. Ella deia que volia captar una profunditat a la mirada que li semblava el tret més característic, i que això només era possible treballant al natural.
 He de dir que la Liza i jo no ens hem vist mai personalment i que ella volia seguir mantenint aquesta relació virtual, així que em va proposar una estratègia per poder fer el retrat. Es tractava d’anar a esmorzar cada matí a la mateixa taula d’una cafeteria de la rambla del Celler. Ella em podria observar sense que jo la veiés o pogués reconèixer-la i retratar-me sense exposar-se.
 Al cap d’una setmana em vaig trobar un sobre a la taula. El vaig obrir discretament i de seguida vaig veure l’expressió dels ulls, intensa, gairebé viva. Doncs sí que l’havia atrapat. De camí cap a casa vaig sentir un pessigolleig al rostre i, en arribar, em vaig emmirallar a la cornucòpia del rebedor per constatar, horroritzat, que l’expressió havia desaparegut dels ulls i el mirall reflectia la mateixa cara d’aquells apunts inexpressius.

 
Converses dibuixades 
 Com el personatge d’una novel·la que havia llegit, retratava sense model. No en feia per encàrrec sinó qui li venia de gust. Ara, amics de les xarxes socials. Tenia un cert perill, perquè mai no pots estar segura de qui hi ha darrere d’un avatar. Abans, quan els amics no eren virtuals, els demanava unes fotos o les hi feia ella mateixa i traçava esbossos, guiada per vivències compartides. Sempre n’hi havia un que la captivava, que li parlava. Llavors estripava els altres i triava una tècnica, com un aprofundiment del sentiment que havia il·luminat l’esbós. Ja tindria temps, en acabat, d’estripar-lo, com qui trenca les planxes d’una litografia que no s’ha de repetir mai més. 
 Quan va començar amb els amics virtuals s’havia de centrar en la foto del perfil i la informació emocional de les llargues converses en línia. Deia que era un risc assumible perquè sovint la gent es despulla a la xarxa, i no només en sentit metafòric, i això li proporcionava informació per aconseguir un retrat amb vida pròpia. Hi havia, però, els que no posaven foto. 
 Es decidí a acceptar el repte i fer el retrat del Mad, un vell amic virtual que tenia per avatar una mà que escriu. Va fer esbossos, més que mai. A mesura que els deixava sobre la taula de dibuix n’hi havia un que la cridava. «Ets el Mad, oi?» va dir, tot recuperant-lo de la pila. 
 El va retratar i el va compartir. L’endemà, el perfil ja tenia foto. 
 
© del text Josep Amorós Masachs © de la il·lustració BET

Comentarios (0)

Escribe un comentario

Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.