Al davant, l’autopista de quatre carrils reverberava, hipnòtica. L’horitzó d'avui eren aquelles imatges que ballen amb flegma, captivades per l'aire calent que puja i desdibuixa siluetes llunyanes. D’esma, el petit Volkswagen s’empassava les línies discontínues com la balena que s’omple el pap d’aigua i plàncton sense deixar de nedar, ara sí, ara no, en un moviment inexorable, intermitent, ara sí, ara no, ratlla blanca, buit, ratlla blanca, buit, fins a la nàusea. Recordava un estiu amb aquesta calor, però, llavors, el climatitzador del cotxe encara funcionava. Ara, tot el que entrava per les finestretes era calent, llefiscós, espès i humit, com totes les criatures marines que les barbes de la balena no havien filtrat. 

            S’adonà que no hi havia cap altre cotxe que el precedís. Al retrovisor, tampoc i, ara que ho pensava, des que havien sortit no n’havia vist cap ni un. Cap automòbil, cap vianant, ningú. Se la va mirar. Dormia, esgotada de calor, al seient del costat. Feia aquell rostre de quan has de concentrar-te per dormir, el gest estret, els llavis premuts, un malson que s’entossudeix. Va pensar que, si ara es despertés, la calor, l’autopista deserta, l’horitzó que tremola, les línies mig esborrades, l’aire que s’enganxa, la farien creure que el malson era, de fet, això. Com si l’hagués sentit, obrí els ulls. 

            Autopista, calor, línies, horitzó, ell mateix, havien desaparegut.