LLÀGRIMES EN LA PLUJA
LLÀGRIMES EN LA PLUJA
«He vist coses que vosaltres no us creuríeu mai de la vida. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir».
Potser deixar-me caure al fons de l’abisme que m'atrau, fatalment, per expiar tant de desig, tantes nits perdudes i retrobades en un altre abisme, aquell que amb prou feines t’he vist als ulls, aquell que pronuncio sense dir-ho, aquell on em convides a saltar. Salto i el vol m'omple com mai abans, tot just un instant, el que trigo a arribar a terra i no sentir més i deixar l’eternitat congelada en aquest vol, aquest abisme, aquest desig.
L’endemà, a albades, em van trobar, estès sobre les llambordes d’un carrer que ja no hi és, joguina trencada dels deliris d’una nit que, ara sí, s’allargarà fins a no durar ni un sol moment, la sang tenyint la pluja i els ulls oberts que ja no miren més enlloc.
Ningú no va pensar que la corda que et cenyia el coll, el vespre abans, i que amb delicadesa vaig recollir i desnuar de l’arc del pont, quan tu ja no la vesties, va servir per ajudar-me a pujar fins al pis on tants matins ens havien sorprès, on havíem compartit els abismes quotidians i ens havia vençut el desig, la pausa de l’espera, la cerimònia de la creació, aquell pis d’aquell carrer que ja no hi és, que s’ha endut la piqueta i que aviat no hi serà ni als records que quedin vius, després que també a tu i a mi ens hagin oblidat.
Ningú no va pensar que la corda que et cenyia el coll, el vespre abans, i que amb delicadesa vaig recollir i desnuar de l’arc del pont, quan tu ja no la vesties, va servir per ajudar-me a pujar fins al pis on tants matins ens havien sorprès, on havíem compartit els abismes quotidians i ens havia vençut el desig, la pausa de l’espera, la cerimònia de la creació, aquell pis d’aquell carrer que ja no hi és, que s’ha endut la piqueta i que aviat no hi serà ni als records que quedin vius, després que també a tu i a mi ens hagin oblidat.
©Josep Amorós, juliol de 2019