-
0
Mecenas -
0€
mensuales -
0.0€
total
Peter Pan
Peter Pan
Com si fos un personatge de Murakami i no de Barrie vaig decidir agafar el cotxe i conduir sense cap destí previst, sense etapes ni temps de durada. És un bon camí, potser no el més curt ni el més fàcil, però un bon camí per arribar a Neverland. I retrobar tots aquells noms dels quals fa una eternitat que no en sé res, malgrat que algun em faci mal.
—L’eternitat és plena de noms.
—Per això Neverland, Campaneta estimada.
Carreteres que mai no havia trepitjat em van anar portant, però, a llocs que encara conservaven vestigis de memòria. Una platja, la casa amb la buguenvíl·lia violeta i enfiladissa d’aquell cap de setmana amb la Wendy, a Cadaqués, que amb prou feines tinc present.
—No ho recordo però podria ser.
—Doncs direm que sí, Wendy, i que cadascú reconstrueixi els records com més li agradi.
—Records de records, memòria antiga que, ara que ens hem fet grans, és l’única que ens queda.
—Però jo no volia créixer, recordes? Per això volo, per això oblido, per això els Nens perduts.
No podia dir si havia parlat amb la Wendy o tot formava part del viatge, de la ruta iniciàtica —una més— sense nord. Perquè els records són sovint distopies del passat que avui són ruïnes d’antigues esplendors i em fan adonar que també acabarà sent el meu camí, per més que m’entesti a no seguir mapes.
Com sempre, no sé si acabaré tornant però, aquest cop, potser hauré recuperat una part de l’ombra perduda.
© Josep Amorós Masachs, agost de 2020
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.