© de la foto André Carrara, Positano 2000

Quadern de bitàcola

L’escriptor somia petits somnis, inconnexes, d’aquells que es somien en una sola dormida. Tan petits i seguits, que s’anul·len l’un a l’altre i, quan es desperta, no en pot recordar cap. Hi ha un món al cel de les matinades que només es veu un moment, quan el mires i, si no el veus, se t’escapa i no torna. Obre els ulls i recorda els somnis, només tornen aquest sol instant. Abans no baixi la boira, busca els meus ulls al mateix mirall on ara hi ha els teus, perquè de seguida baixarà, l’entelarà i, si ens hem trobat l’esguard humit, ens hi amagarem junts, per somiar i poder ser oblidats.

      Tot era mar, et bressolava, et despullava i et seduïa. La calma aparent et xuclava a l’abisme, però tu suraves entre dues aigües, la vida ens apropa les mans. T’has deixat gronxar com una branca adormida que flota a la deriva. Has nedat la nit en un cel d’aigua que només esdevé als somnis que oblidarem al matí. Un sol d’hivern et besa la pell, nua de pors i de robes, i la posidònia t’abriga fins que l’he apartat amb la carícia que desvetlla el desig.

      I el somni s’ha esmunyit. L’escriptor no el recorda, n’han vingut d’altres i se superposen per sumar-se a l’oblit. Un oblit que sí que hi és, vestit d’absències, de mots que cerquen tornar a bastir la memòria de la nit, quan tot flotava a la deriva dels sentiments retrobats, cada matí, en els somnis que no recordem, les petites morts que ens fan viure.

 

© Josep Amorós Masachs, novembre de 2020