El 6 d'octubre de 2017, una data emblemàtica, va aparèixer a la revista TOT Sant Cugat la primera de les Cròniques de Macondo. Tres anys després, les que fan 139 i 140. Gairebé una cada setmana.

Tres anys

Fa tres anys que us envio aquestes cròniques. Tres dels cent que fa que hi visc. Macondo ha canviat molt en tres anys però, si t’atures a pensar-ho, en cent no ha canviat gaire. Fins i tot Melquíades, que havia mort lluny per l’epidèmia, va tornar, cansat de la solitud de la mort, i amb ell van tornar els famosos pergamins en sànscrit que vaig ajudar a desxifrar. Els Buendía no tenien diccionaris, i passàvem llargues tardes consultant els meus, al racó del poble on abans s’hi interpretaven els somnis. D’aquells manuscrits i de tot el que veia passar, del que m’explicaven, dels seus desigs i anhels i, sobretot, del que amagaven, vaig començar a escriure’n aquestes Cròniques d’un Macondo que només viu al meu cap, i de les quals n’hauré d’omplir tres caixons, abans no decideixi marxar d’aquestes contrades a peu de serres i pantans, sense costa però no gaire lluny de la mar, que tant recorden la meva, la vostra terra.

      A Macondo s’han viscut canvis i insistències, alegries i pandèmies, hem celebrat la vida i la mort i hem perdut la primavera, aquesta última, oblidada per sempre més, com si no sabéssim que qualsevol primavera antiga mai no la podrem recuperar. Ja veurem si en vindrà una altra perquè, és cert, les estirps condemnades a cent anys de solitud no tenen una segona oportunitat sobre la terra. I potser l’únic secret de la vellesa no és sinó un pacte honest amb la solitud.


La matèria dels somnis

Era un somni recurrent. De fet, no és que sempre somiés el mateix, sinó que tots els somnis tenien el mateix argument i el mateix final. Somiava que es ficava al llit amb l’amor de la seva vida i s’abraçaven. Li besava els llavis i li xiuxiuejava bestieses a cau d’orella. A poc a poc, s’anaven engrescant i, quan l’excitació els portava al moment àlgid més desitjat, es despertava abruptament per constatar, desolat, que era sol al llit i només abraçava el coixí.

      Somiava que la convidava a un sopar exquisit. La taula era parada amb vaixelles de porcellana, coberteria de plata i copes de cristall. Els entrants s’oferien a la vista com llenços en una pinacoteca, exquisits i exuberants, les soperes fumejaven i les aromes dels plats principals embriagaven els sentits. Alçava la copa per brindar amb ella però, abans de tastar el vi, es despertava amb la boca seca.

      Somiava que esperava el seu missatge. Cada tant es mirava el telèfon, esperant la notificació de Whatsapp, de nou correu, potser una trucada. No sabia ben bé perquè, estava segur que acabaria arribant, tant de temps després. I, encara que sempre tenia el mòbil en silenci, aquella nit va sentir clarament el to de missatge. Es va afanyar a despertar-se i agafar-lo, però a la pantalla només hi havia les solitàries xifres de les set del matí i el so exasperant de l’alarma que havia programat la nit abans.

      Somiava que escrivia.

 

© Josep Amorós Masachs, octubre de 2020
    Hernando Nossa, El pescador, acrílic sobre tela, 2006.