Turandot 

 Quin és el fantasma que cada nit neix de nou i l’endemà mor? No era un enigma fàcil de resoldre perquè hem compartit dies i nits i no puc associar un sentiment únic que ens hagi unit només a les nits, per desaparèixer de dia. Però és cert que, les nits que ens han trobat junts, han estat més d’esperança que no pas de realitats, més de futurs que no de passats, més amables que no passionals. L’esperança potser es desdibuixa els dies que no ens hem vist però, quan arriba la nit, sempre et trobo en algun pensament, en algun desig. 

 Tot i no ser foc, crema com les flames, com la febre que, precisament a les nits, m’arrabassa la raó. La sang és el desig que crema sempre, els dies freds i les nits que només sobreviu l’esperança, amable però encara llunyana. I cada vegada que et penso, quan ens trobem o parlem, sé que la sang em cremarà dins les venes i només la mort la podrà refredar. 

 Quan em vas dir el teu nom, Turandot, no vaig pensar en el gel, tan fred que crema qui el toca i, com més crema, més fred és. Vaig pensar que, malgrat la fredor, arribarà l’alba. Que ningú no dormi! Tu tampoc, mira les estrelles que tremolen des de l’estança freda, perquè la sang fondrà el gel i de l’esperança renaixerà passió, i quan la llum resplendeixi en un nou dia, el meu petó robat farà callar el silenci de la nit i ens direm els noms sobre els llavis perquè ningú més no els sàpiga. All’alba vinceró.

                                                                                 * * *

Vas fer un crit que em va despertar. Dormies, però en aquell mateix instant vaig tenir la seguretat que, abans, m’havies parlat. Tot i que t’agrada dir que ets Turandot, l’ensurt em va fer pensar en Liú, que tots sabem com acaba. Sens dubte és la teva òpera, més enllà de buscar paral·lelismes entre els personatges i els nostres moments vitals compartits, tant els que ens allunyen com els que ens tornen a acostar, i malgrat els enigmes encara no resolts. Et vaig despertar amb compte i no recordaves el somni, però eres conscient d’haver cridat. 

 —Què t’he dit? 

—No has dit res que jo pogués entendre, dormíem. I després ha estat un crit més d’ensurt que de dolor. 

 Et vas tornar a adormir de seguida. Jo em vaig quedar pensant en el final de Turandot i la paradoxa que Puccini la deixés inacabada. Sempre he pensat que és millor deixar les coses com estan i no buscar qui acabi el que potser no tenia aquell final. Em vaig adormir finalment, bressolat per l’ària de Calaf que demana el contrari. 

 L’endemà no recordaves els dos primers actes, però sí el tercer, el que havies somiat després. 

 —Veia el veí al seu pis, buit, només una peixera gegantina al mig de la sala, i m’observava a través de l’aigua, inexpressiu com un peix. M’he aixecat per protegir-te, estava segura que et volia fer mal. 

 —No li has dit res? 

 —No. Encara que parli dormint, mai no parlo en els somnis. Deu ser que necessito públic. 

 

© Josep Amorós Masachs, juliol de 2020