«Vam veure que no hi havia cap ànima vivent en aquell vaixell de l’infern, però no per això vam deixar de demanar auxili a tots aquells morts de coberta».

Edgar Allan Poe, The narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket. 

El sol es pon rere l’horitzó despullat, on s’endevina amb prou feines la calitja de l’aigua quieta, de l’aire calent, del vapor i el capvespre. El cel, incendiat, reverbera, i em deixo hipnotitzar, assegut a la vella cadira del porxo, pel sol que m’encega els ulls, però no tant com per no veure’t a l’aigua, el cap retallat en negre i daurat sobre el disc vermell, immens, que s’enfonsa un dia més en un mar que ja és ombra, i pinta l’estela de foc que dibuixa el camí fins on ets. Apujo el volum i gires el cap, com si busquessis les notes de Cocker en l’aire calent. Bird on a wire, cover. No et veig els ulls, les ulleres de sol no em deixen. Em trec les meves, el barret, la camisa descolorida i el vell pantaló de fil blanc, i torno a néixer de l’úter de fusta mal pintada de blau que ha acollit una tarda de mots i desig, escrits sobre els fulls de la nostra solitud compartida. De camí cap a l’aigua, trobo, a la platja, el bòxer i la samarreta retallada que hi has deixat caure per convidar-me a una trobada secreta, oculta sota el mar discret, amic, que només ho dirà a les sirenes. Una pedra em punxa el peu, però l’aigua, inesperadament calenta, salada fins a la nàusea, ja em deixa flotar. Nedo. L’instant s’eternitza en la distància i m’aturo a pocs metres, per demanar-te si vols ser la riba on refugiar el cansament dels meus dies, si vols començar la nit ara mateix. No cal resposta. 

            —Encara que no t’hagués conegut, també et trobaria a faltar —les teves paraules m’acaronen i un desconsol profund em fa trontollar qualsevol certesa amb la terrible premonició de la pèrdua.           
            —On eres? 
            —T’esperava. 

             Nadem. Junts. Cap on encara un clarobscur incert ens recorda l’incendi de fa un moment. Passem de llarg els velers fondejats, amb la seva música d’estais que repiquen mansament els pals, i ens deixem gronxar, panxa enlaire, per la tènue dansa de les ones, tímides, que no gosen ser prou per tornar-nos els cossos, d’esma, a la platja. 

             —Tinc fred —has dit, de mitja veu. 

             Tornem. Sortim de l’aigua i correm fins a les escales del porxo, oblidant la roba, oblidant el fred, i riem com gavines que han albirat un banc de rogers. Amb l’esquena a l’últim graó, els colzes clavats a la fusta, et convido a seure sobre el meu ventre i et miro amb la intensitat que tenia el sol fa un moment. Fem l’amor amb el ritme tranquil de les branques de sabina que es bressolen en l’última brisa del dia, abans que el vent no caigui sota les estrelles i la nit s’encalmi. 

                                                       * * * 

 El mar ve aquest matí del mateix punt que el sol, vestit de crestes d’escuma que es confonen amb els núvols de sal escampada pel cel. La nostra banda d’illa resta, doncs, a sotavent. Sento la solidesa de trepitjar amb peus descalços la terra que ens protegeix del llevant. Flota la posidònia. L’aigua és freda i tranquil·la dins la badia, la tempesta s’endevina fora, lluny de les braçades que em retornen el ritme d’una cançó de Van Morrison que he mig sentit aquesta nit, quan jo dormia i tu et movies per la sala, trastejant el desordre de llibres i ampolles i vasos i pedres que ha aconseguit ordenar les nostres nits. 

             Em giro per veure si he anat gaire lluny. Encara es veu la casa de fusta blava on ara deus dormir. Just per sobre, cinc cables de telèfon dibuixen un pentagrama a contrallum. Un ocell reposa en el tercer i convida l’estol a compondre un mi major, i tot sona al riff d’I’m not feeling it anymore. Nedo de tornada, una bona estona, però la distància ja no mesura el temps sinó l’espai que s’eternitza entre els tres acords de la cançó. Abans no s’ompli la platja, em deixo gronxar per l’aigua que va i ve d’aquest territori incert que ara és mar i ara és terra. Sorra i solitud m’arrebossen la pell i sento els cristalls de sal que em punxen cada porus, cada racó, cada cicatriu, amb un regust de l’estiu que s’acaba, el teu perfum als llavis i la teva imatge als ulls tancats. 

             Pujo l’escala del porxo, encara moll i enfarinat de sorra blanca, i distrec uns instants esbandint els peus a l’aixeta baixa de la paret, com qui fa ablucions abans de trepitjar el temple. Entro, tot i això, un bon regalim d’aigua a cada petjada. Tant és, la fusta de terra ho agraeix. No sento l’olor del cafè i et penso dormint, però no ets al llit. El llençol de fil que vessa, desmanegat i ben llarg, a la teva banda, em diu amb sarcasme que és dissabte. 

             On deus anar cada cap de setmana? Mai no t’ho he demanat. Dos dies per enyorar-te són com els amics que s’aparten una mica quan vols estar sol: respecten el silenci i accepten que gaudeixis el regal de la solitud. També per a mi és un regal. Si ho penses, ens enfortim, perquè tries tornar, perquè trio esperar-te. 

                                                           * * * 

Brea, suor, estiu i tempesta. Salnitre, gasoil i rom vell. Olor de guano, de baixamar, de drassanes i de sentina. De peix podrit, sal i aigües mortes. I un sentiment que put per sobre de tots: l’olor del naufragi. 

            He nedat fins al vaixell. M’enfilo per popa, aprofitant un cabestrell que sempre deixo a mà quan queda fondejat a la badia. El vell Sunion és un Tornado de trenta-un peus, noble, mariner, que navega de cenyida amb coratge, aixecant la proa sobre qualsevol vent que li posis de cara. Tot i la llevantada, vull sortir aquests dos dies. Obro la cabina i trobo un jersei de cotó gruixut i una camisa, uns pantalons fluixos que em queden grossos i la gorra. Farà fred. Comprovo la sentina, el galliner i els pallols de popa, i en trec un trinquet, que aparello fàcilment, deixant-lo a punt per a després de salpar. Halo l’àncora i l’amarro als obencs del drap amb una cabestrera perquè no s’hi emboliquin les escotes, i hisso la major, que puja suaument, mantenint la proa al vent. Prenc dos rissos, el vent s’ha entaulat i l’estrèpit de drisses i estais fan preveure un matí mogut allà fora. A la roda, busco la cenyida per apartar-me dels altres vaixells fondejats, on encara tots dormen, si és que hi ha algú, i caic amb molt de compte a la banda de sobrevent fins a agafar l’empopada. Poso el trinquet en orelles de burro, deixant que el cabrestant doni el contrapunt aspre amb els gemecs de cada dent dels ressorts, primer molt ràpids, cada cop més espaiats, fins que la vela diu prou. De seguida surto de la calma de la badia i agafo les ones de llevant, mantenint el rumb de ponent fins que hi ha prou espai per virar a migdia. La botavara trabuca amb violència a estribord i la casso, proposant un través paral·lel a la costa. Ajusto el trinquet i fixo el pilot automàtic abans de pujar sobre la cabina, des d’on observo encuriosit un parell de veles a sotavent, massa lluny per apreciar-ne el rumb. Agafat als estais, respiro amb ànsia la sal de l’aire, escolto el vent i procuro no pensar-te en el teu refugi que ignoro, que no vull destorbar. 

            Una gavina ha deixat caure a coberta les despulles que duia al bec, com si vingués del vaixell dels cadàvers, i penso que, ara mateix, poques milles més al sud, moltes embarcacions seguiran la mateixa derrota tenyida de sang, com el cap de la gavina de Poe, en aquesta mar d’infàmia que amaga els morts que ningú no vol veure. Solcar les aigües que ens van dur la civilització no hauria de ser una singladura de mort, mai més, no en la mar que estimo i que avui acull la solitud plena, viscuda, que em fa sentir d’acord amb mi mateix i rebel amb un món que em nego a entendre. 

            Quan ultrapasso el cap més meridional, sota el far de la fi del món, la mar, sense l’obstacle de l’illa, colpeja amb fúria l’amura de babord. Viro per agafar la llevantada de cenyida i el Sunion aixeca el nas, orgullós, esquitxant amb violència l’aigua embravida però sense embarcar-ne una sola gota. Ajusto les escotes com qui vola un estel, sense tensar-les, deixant que voli. La ferocitat dels elements em fa sentir molt petit, despullat, però m’estimula els sentits, les alertes, la certesa de ser un supervivent. En aquesta banda no veig cap més vela que el terç de la meva que emergeix dels rissos i el minúscul trinquet, tibant fins a fer cruixir pals i cables sobre la coberta mullada. Em deixo atrapar per la poesia de tanta violència tan ben orquestrada. A diferència de la que infligim els homes, mesquina i covarda, el vent, la mar, l’univers, es desencadenen gràcies a un ordre infinit que ens empetiteix fins a la insignificança. Quan hi vam arribar, el món ja era vell. Quan en marxem, seguirà sent jove. 

                                                * * * 

 Han estat dos dies d’intensitat. A la mar i al meu cap. La profunditat de les valls entre ona i ona m’han fet pensar en els forats de l’ànima, entre un port i el següent, en aquesta singladura que ha estat la meva vida. Potser ja no vull un altre port, la derrota del vaixell té el mateix nom que el destí. Naixem per ser derrotats, i només ens pot consolar el viatge, aquesta altra derrota, homònima i contradictòria, que solca aigües ignotes fins que ja no esperem arribar enlloc. 

             Fondejo a trenc d’alba. El sol tornarà a sortir sobre la casa de fusta blava, començo a endevinar-ho a cada braçada. Cansat, xop d’aigua i tristesa, pujo els quatre graons del porxo i entro. És dilluns. M’acosto a la paret del fons i giro el teu retrat, el que et vaig pintar fa tants anys, per tornar a posar-lo de cara, perquè la teva presència obri, de nou, el miracle que jo sobrevisqui una altra setmana. 

©Josep Amorós i Masachs