Kind of blue

Kind of blue

Tots aquells carrers amb noms de músics s’arrengleraven en un ordre notablement simfònic, com si pugessin octaves. A baix, els de Jimmy Cobb o Paul Chambers. Més amunt, John Coltrane, Wynton Kelly i Bill Evans. Dalt de tot, Cannonball Adderley i, és clar, Miles. Hi passava sovint d’ençà que, després del confinament, passejava cada matí per desfer les cabòries de les nits i començar el dia com qui ataca una escala pentatònica, per oblidar partitures i convertir cada sessió en una jam inesperada.

Aquell dia li va semblar sentir unes notes llunyanes amb el timbre inconfusible d’un saxo. Va canviar de ruta per acostar-se al punt d’on provenia. No era fàcil, els ecos i rebots que es produeixen a les cases despisten l’oïda però, finalment, va trobar una finestra oberta d’on sortia una interessant versió de Freddie freeloader a saxo, contrabaix i bateria. S’hi va quedar una estona.

L’endemà va decidir tornar-hi, però la finestra era tancada. En canvi, va tornar a sentir unes notes llunyanes, aquest cop de trompeta. La música, All blues, sortia ara d’una casa més propera a la seva. El tercer dia encara s’hi va acostar més i, tota la setmana, va jugar a fet i amagar amb el plaer de perseguir acords i dissonàncies.

Avui, però, ja arribava a casa i no havia sentit res. Va obrir la porta i, en aquell mateix instant, el riff inconfusible de So what li va tornar el somriure. Va seure al piano.

Mad Writer (Josep Amorós)

Escriure curt, somiar llarg

Kind of blue