Kind of blue 

 Tots aquells carrers amb noms de músics s’arrengleraven en un ordre notablement simfònic, com si pugessin octaves. A baix, els de Jimmy Cobb o Paul Chambers. Més amunt, John Coltrane, Wynton Kelly i Bill Evans. Dalt de tot, Cannonball Adderley i, és clar, Miles. Hi passava sovint d’ençà que, després del confinament, passejava cada matí per desfer les cabòries de les nits i començar el dia com qui ataca una escala pentatònica, per oblidar partitures i convertir cada sessió en una jam inesperada. 

 Aquell dia li va semblar sentir unes notes llunyanes amb el timbre inconfusible d’un saxo. Va canviar de ruta per acostar-se al punt d’on provenia. No era fàcil, els ecos i rebots que es produeixen a les cases despisten l’oïda però, finalment, va trobar una finestra oberta d’on sortia una interessant versió de Freddie freeloader a saxo, contrabaix i bateria. S’hi va quedar una estona. 

 L’endemà va decidir tornar-hi, però la finestra era tancada. En canvi, va tornar a sentir unes notes llunyanes, aquest cop de trompeta. La música, All blues, sortia ara d’una casa més propera a la seva. El tercer dia encara s’hi va acostar més i, tota la setmana, va jugar a fet i amagar amb el plaer de perseguir acords i dissonàncies. 

 Avui, però, ja arribava a casa i no havia sentit res. Va obrir la porta i, en aquell mateix instant, el riff inconfusible de So what li va tornar el somriure. Va seure al piano. 

 

© Josep Amorós Masachs, setembre 2020
    Foto The hand of Miles Davis by Irving Penn