Cròniques de Macondo
Coneixes les Cròniques de Macondo?
Es van començar a publicar a la revista Tot Sant Cugat l'octubre de 2017 i, des de llavors, ben poques setmanes han faltat a la cita. A finals de 2019 en vam fer un recull en el llibre que duu el mateix títol i ben aviat en publicarem el segon. Per acabar-ho de tancar, necessito que em facis suport. Com?
Doncs pots fer-ho des d'aquí mateix i des d'ara amb el programa de micro mecenatge de L'Aixeta. Si et fas mecenes de la meva pàgina, amb l'aportació de Lector zero, tindràs una sèrie d'avantatges exclusius i beneficis:
Es van començar a publicar a la revista Tot Sant Cugat l'octubre de 2017 i, des de llavors, ben poques setmanes han faltat a la cita. A finals de 2019 en vam fer un recull en el llibre que duu el mateix títol i ben aviat en publicarem el segon. Per acabar-ho de tancar, necessito que em facis suport. Com?
Doncs pots fer-ho des d'aquí mateix i des d'ara amb el programa de micro mecenatge de L'Aixeta. Si et fas mecenes de la meva pàgina, amb l'aportació de Lector zero, tindràs una sèrie d'avantatges exclusius i beneficis:
- Invitacions a les presentacions del nou llibre i a pre-venda abans de ser distribuït.
- Obsequi d'un exemplar de Cròniques de Macondo (mentre en quedin en estoc).
- Accés a cada nou relat abans de la seva publicació: uns dies abans podràs llegir-lo a L'Aixeta, exclusivament per als mecenes de la meva pàgina.
Ja ho saps. Aquesta setmana, excepcionalment, comparteixo en obert la nova Crònica. Les properes les podràs llegir per endavant fent-te mecenes. Gràcies!
Sargantanes
Una sargantana minúscula, petita com un saltamartí, deu haver relliscat de la paret o potser de la morera i m'ha aterrat al braç. Encara més sorpresa que jo mateix, després de mirar-nos un instant ha arrencat a córrer. Estic segur que ha somrigut. Les tardes d’estiu que més recordo són plenes de sargantanes que somriuen i aquelles hores espesses fins que no arribava la primera marinada. El temps es feia etern i aclaparat com la simfonia, inacabada i inacabable, de les cigales. Com un grill que mira d’imposar l’ària de dues notes al cant monodia, el pare aixecava un dit quan sentia el primer perfum de l’oreig:
—Calleu, calleu, que passa aire!
Ens miràvem, esparverats de pensar que un moviment fora de lloc, un mot maldestre, aturés la màgia que aixecava el serrell de ma germana i estremia les granotes que aquell mateix matí encara feien de capgrossos a la bassa. Els espiadimonis ja no hi eren i les abelles dormien, gronxades pel rauc sorneguer del gripau. De tant en tant queia pinassa del vell cedre, pesant, com una agulla que em punxava el braç i assenyalava el camí a la sargantana.
Un glop d’aire, el somriure entelat, les hores llargues. Els gats feien migdiada i espantaven mosques amb la cua i sempre hi havia una gerra de llimonada sobre la taula. Gats i abelles, granotes, estiracabells i capgrossos, basses i pinasses, grills i cigales. Bufa una alenada d’aire. Estiu. Sargantanes.
—Calleu, calleu, que passa aire!
Ens miràvem, esparverats de pensar que un moviment fora de lloc, un mot maldestre, aturés la màgia que aixecava el serrell de ma germana i estremia les granotes que aquell mateix matí encara feien de capgrossos a la bassa. Els espiadimonis ja no hi eren i les abelles dormien, gronxades pel rauc sorneguer del gripau. De tant en tant queia pinassa del vell cedre, pesant, com una agulla que em punxava el braç i assenyalava el camí a la sargantana.
Un glop d’aire, el somriure entelat, les hores llargues. Els gats feien migdiada i espantaven mosques amb la cua i sempre hi havia una gerra de llimonada sobre la taula. Gats i abelles, granotes, estiracabells i capgrossos, basses i pinasses, grills i cigales. Bufa una alenada d’aire. Estiu. Sargantanes.